La gran oportunitat

Molt a prin­ci­pis dels anys sei­xanta del segle pas­sat, quan Besalú no arri­bava més enllà del cap del Pont Vell fins a cal Coix, mirat des de lle­vant fins a ponent, i de les parets de Torell fins a la Roca de Manyach, vist des de tra­mun­tana cap a mig­jorn –amb les hor­tes i el Fluvià inclo­sos–, va ser quan em va arri­bar la pri­mera ale­nada periodística. En aquell temps a la vila no hi havia cap quiosc ni cap botiga dis­pen­sa­dora de premsa. Només els pocs subs­crip­tors de La Van­guar­dia rebien a través de Cor­reus l’exem­plar de cada dia, o d’un dia per altre. El pare, que tenia molta afició a la lec­tura i al Barça, es va ofe­rir per bus­car lec­tors per al diari espor­tiu Lean i por­tar-los diària­ment el periòdic a casa seva. Natu­ral­ment, com que la feina al camp i al bosc i el bes­tiar li reque­rien molta dedi­cació, ens va pas­sar a mi i a la meva ger­mana la feina d’anar a espe­rar l’autobús de la Teisa cada tarda per reco­llir el paquet de dia­ris que venien de Bar­ce­lona i repar­tir-los als seus des­ti­na­ta­ris, la majo­ria cases par­ti­cu­lars, bars i bar­be­ries. El Lean va des­a­parèixer i el va subs­ti­tuir el Dicen. La feina diària es va man­te­nir i es va ampliar amb noves incor­po­ra­ci­ons de tes­ti­mo­nis de la premsa escrita de l’època: el diari Tele/eXpres i la revista Mundo Cris­ti­ano.

Al pare li hau­ria agra­dat obrir a la llarga una lli­bre­ria impremta i, és clar, que jo me n’hagués fet càrrec. I per això va voler que em posés a estu­diar. Però jo no he sigut mai gaire amic d’estu­dis ni de lec­tu­res i vaig fer el ronso tant com vaig poder. Em vaig com­pro­me­tre a fer el que lla­vors se’n deia bat­xi­lle­rat ele­men­tal, de qua­tre exàmens de curs i un de revàlida, i aquí es va aca­bar la cançó. “No vols estu­diar? Doncs a tre­ba­llar!” I ja soc de cap a la feina. Pri­mer torçant fils en una fila­tura, després fent rajols en una bòbila, després d’admi­nis­tra­tiu en una gui­xera; més enda­vant de mata­dor de porcs i car­nis­ser, cosa que vaig can­viar per depen­dent d’un magat­zem de per­fu­me­ria per, poste­ri­or­ment, dedi­car-me a comer­cial, pri­mer de per­fu­me­ria, després de roba de ves­tir i gènere de punt i final­ment de pro­duc­tes car­nis. Men­tres­tant, però, no dei­xava de vista el món lite­rari –mal­grat que no m’agra­dava lle­gir gaire, sem­pre m’havia agra­dat escriure molt– i col·labo­rava en revis­tes i but­lle­tins locals, par­ti­ci­pava en con­cur­sos lite­ra­ris en vers i en prosa; això sí, sem­pre en català i sobre temes d’excur­si­o­nisme –la prin­ci­pal de les meves afi­ci­ons–, el món rural, la inde­pendència de Cata­lu­nya i tre­balls de recerca sobre la lluita anti­fran­quista i l’exili. Era una qüestió de militància i el país no anava pas sobrat de volun­ta­ris. Aque­lles obres –si així se’n pot dir– i d’altres que han anat venint i d’altres que s’estan cui­nant, seran part del lle­gat que dei­xaré a les meves here­ves –tinc tres filles i qua­tre netes– perquè en deci­dei­xin el seu destí.

Per poder con­fec­ci­o­nar els meus tex­tos m’havia de docu­men­tar molt i per fer-ho em vaig ser­vir de la gran escola uni­ver­sitària del car­rer, que et per­met l’obser­vació, la reflexió, viure les situ­a­ci­ons de pri­mera mà i beure de totes les fonts d’aigua pota­ble que un es troba pels camins de la vida i que van plens de savi­esa popu­lar. Van ser uns temps, i encara ho són, d’apren­dre dels que en saben per poder-ho pro­jec­tar. Més enda­vant El Punt també va ser un dels meus abeu­ra­dors. El meu agraïment a totes les situ­a­ci­ons vis­cu­des i a les per­so­nes que m’hi han acom­pa­nyat.

Un dia em vaig assa­ben­tar que el Punt Diari, que en aquells moments devia tenir dos o tres anys, neces­si­tava cor­res­pon­sals. M’hi vaig pre­sen­tar i em van accep­tar; pri­mer només envi­ava cròniques i fotos des de Besalú i, de mica en mica, també dels pobles del seu entorn. La dedi­cació al diari la com­par­tia amb la feina de comer­cial, la qual de mica en mica anava dei­xant enrere. Una de les acti­vi­tats com a comer­cial la vaig exer­cir, durant una breu tem­po­rada, des del depar­ta­ment de publi­ci­tat d’El Punt. El procés de rup­tura amb el món comer­cial es va forçar quan un acci­dent mor­tal va dei­xar la cor­res­pon­sa­lia de la Gar­rotxa sense el seu dele­gat i vaig començar a dedi­car-me amb més inten­si­tat a les fei­nes del diari, tot i que encara no hi tenia dedi­cació exclu­siva. Aquesta va arri­bar l’any 1990 i va durar fins al 2010, que em vaig pre­ju­bi­lar, al cap de 28 anys de la meva pri­mera crònica a El Punt.

Qui ho havia de dir que aquell bor­degàs a qui no li agra­dava ni lle­gir ni estu­diar –i que si li hagués agra­dat fer-ho hau­ria vol­gut ser o peri­o­dista o advo­cat– aca­ba­ria dedi­cant vint anys de la seva car­rera pro­fes­si­o­nal a fer de peri­o­dista espe­ci­a­lit­zat en assump­tes de tri­bu­nals. I repar­tint la jor­nada labo­ral entre la redacció del diari i les sales de vis­tes, pas­sa­dis­sos i des­pat­xos judi­ci­als.