Anna Maria Moix, icona de la ‘gauche divine’

La poli­facètica Anna Maria Moix i Mese­guer (Bar­ce­lona, 1947), una de les grans escrip­to­res cata­la­nes en cas­tellà del segle XX, va morir avui fa deu anys víctima d’un càncer. Va ser un símbol també de la gauche divine bar­ce­lo­nina, ambi­ent en el qual es va rela­ci­o­nar amb intel·lec­tu­als que es pro­cla­ma­ven d’esquer­res com Est­her Tus­quets, Gil de Biedma i José Agustín Goy­ti­solo, entre d’altres. Tots ple­gats, amb tot, esta­ven molt lluny del movi­ment obrer que es vivia a les fàbri­ques.

Al cos­tat d’alguns d’ells aca­ba­ria sig­nant el con­tro­ver­tit mani­fest del Foro Babel con­tra la política lingüística de la Gene­ra­li­tat. El 1985 i el 1995 va gua­nyar el premi Ciu­tat de Bar­ce­lona per Las vir­tu­des peli­gro­sas i Vals negro, res­pec­ti­va­ment. El 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Els seus amics li deien la Nena i és que era la ger­mana petita d’un altre escrip­tor català lle­gen­dari, Terenci Moix, que li por­tava cinc anys i que havia mort el 2003. Mal­grat les com­pa­ra­ci­ons amb el seu germà, va tenir una tra­jectòria pròpia bri­llant en els prin­ci­pals camps de la lite­ra­tura tot i que mai es va atre­vir a fer el pas d’escriure en català. Això sí, va ser tra­duc­tora bri­llant a la llen­gua de Cer­van­tes de Mercè Rodo­reda. El 2012 va gua­nyar el premi Quima Jaume de Cadaqués per la seva tra­jectòria literària.

La seva entrada en el món de la lite­ra­tura cas­te­llana va ser ful­gu­rant. En menys de cinc anys, entre el 1969 i el 1973, va publi­car tres lli­bres de poe­mes i un de relats. Va tenir temps també per endin­sar-se en el món de la lite­ra­tura juve­nil. Després la seva acti­vi­tat cre­a­tiva va ser més modesta. Això sí, la seva tasca com a tra­duc­tora, sobre­tot del francès, va ser reco­ne­guda pel públic i la crítica.

Els seus autors i auto­res pre­fe­rits van ser clàssics com Samuel Beckett, Mar­gue­rite Duras, Amélie Nort­homb o Françoise Sagan. Va tre­ba­llar per a Plaza & Janes i Bru­guera, edi­to­rial de la qual en va ser direc­tora literària.

Es va impli­car, sobre­tot en els seus dar­rers anys de vida, en l’actu­a­li­tat política i social. Així, el 2011 va publi­car Mani­fi­esto per­so­nal, obra en què dema­nava als polítics recu­pe­rar el poder davant el món finan­cer, la tesi que s’impo­sa­ria durant les cone­gu­des revol­tes del 15-M pre­ci­sa­ment el 2011. Aquell any es va pre­sen­tar a les elec­ci­ons muni­ci­pals de Bar­ce­lona en la llista del PSC que lide­rava Jordi Hereu.

També es va defi­nir a favor del fede­ra­lisme i en con­tra de la inde­pendència de Cata­lu­nya just en l’inici del procés que va con­duir cap al referèndum.