Conxa Pérez, ‘anarquia, igualtat i felicitat’

Conxa Pérez Collado (Bar­ce­lona, 1915) ens va dei­xar just fa deu anys, quan en tenia 98. Va ser una de les cone­gu­des com Dones del 36, grup que va impul­sar ella mateixa per recu­pe­rar la memòria de mol­tes acti­vis­tes que van llui­tar per la República i con­tra el fran­quisme. Ho va fer com a mem­bre de les orga­nit­za­ci­ons anar­quis­tes de la CNT i la CGT.

Va néixer en una família obrera a Bar­ce­lona el 17 d’octu­bre de 1915, al barri de les Corts, i era la ter­cera de sis ger­mans, fills de dues mares dife­rents. El seu pare, Juan Pérez Güell, ja havia pas­sat per la presó per les seva militància anar­quista. Tot i patir la repressió de ben petita, va seguir els pas­sos del seu pare quan tot just era una ado­les­cent, en plena ebu­llició de l’anar­quisme i les idees de Baku­nin, sobre­tot a Bar­ce­lona.

Tot just pro­cla­mada la República, va aban­do­nar el taller d’arts gràfiques en què tre­ba­llava per par­ti­ci­par acti­va­ment en les acti­vi­tats de l’Ate­neu Faros i de l’Ate­neu Agru­pació Huma­ni­tat, del qual va for­mar part de les seves Joven­tuts Lli­bertàries. En una entre­vista el 2009 a El Punt Avui, Pérez va reme­mo­rar els temps en què va esde­ve­nir una mili­tant activa de l’anar­quisme català: “Volíem la igual­tat, la feli­ci­tat i la lli­ber­tat en uns temps real­ment molt difícils.”

Va ser als ate­neus dels anys trenta on l’acti­vista va lle­gir i va deba­tre amb altres com­panys els escrits clàssics dels grans pen­sa­dors del movi­ment. El 1933 va ser detin­guda i empre­so­nada pel fet de por­tar una pis­tola ama­gada al pit quan es tro­bava en un piquet davant d’una fàbrica. Abans d’escla­tar la Guerra Civil va ingres­sar en el Comitè Revo­lu­ci­o­nari de les Corts, cone­gut com l’Ate­neu Raci­o­na­lista Huma­ni­tat, on van fer les pri­me­res bar­ri­ca­des i van començar a pre­pa­rar la defensa mili­tar després del cop d’estat del 36 a Madrid.

Durant els pri­mers dies de la guerra, va col·labo­rar acti­va­ment en l’assalt a la caserna de Pedral­bes i en la presa d’un con­vent de mon­ges. També va for­mar part del grup armat cone­gut com Els Agui­lons de les Corts, al cos­tat d’un cen­te­nar de sol­dats, del qual només mitja dot­zena eren dones.

Va llui­tar com a mili­ci­ana al front de l’Aragó, va tre­ba­llar en una fàbrica d’arma­ments a Bar­ce­lona i va ser ferida en una embos­cada a la plaça Cata­lu­nya. Ella mateixa recor­da­ria a par­tir d’aquell dia que se li va que­dar un frag­ment de bala allot­jat en una cama durant molts anys.

El desem­bre de 1938 va aban­do­nar Bar­ce­lona i, en cre­uar la fron­tera, va ser ingres­sada en el cone­gut camp de refu­gi­ats d’Arge­lers, al cos­tat d’altres cen­te­nars d’exi­li­ats del país. “Va ser el més dur que vaig viure, aquell temps al camp, i el temor que em por­tes­sin després a la Bota.” Més tard va tre­ba­llar com a infer­mera voluntària i va conèixer el metge madri­leny Isi­doro Alonso, un mili­tant soci­a­lista que durant un temps va ser la seva pare­lla.

El setem­bre de 1942 va tor­nar a Bar­ce­lona, on, com que no podia man­te­nir-lo, va haver de dei­xar el seu fill en aco­llida en un orfe­nat. Una família d’ori­gen jueu per a la qual va tre­ba­llar com a tre­ba­lla­dora domèstica va aju­dar-la a demos­trar davant les auto­ri­tats que cobrava un sou. Això li va per­me­tre recu­pe­rar la custòdia del menor.

A Bar­ce­lona es va retro­bar amb un antic com­pany de l’Ate­neu Fars, Mau­rici Palau, que havia pas­sat qua­tre anys a la presó, i van ini­ciar una relació sen­ti­men­tal que va durar 30 anys i amb el qual va man­te­nir la seva lluita con­tra el règim.

Van mun­tar una parada al mer­cat de Sant Antoni, on venien biju­te­ria i roba inte­rior que feien ells matei­xos i que va ser­vir com lloc de tro­bada d’històrics anar­quis­tes i de joves que s’apun­ta­ven a la causa. Després de la mort de Franco, va par­ti­ci­par en l’orga­nit­zació de les pri­me­res asso­ci­a­ci­ons de veïns i en el res­sor­gi­ment de la CNT.

El 1997 va for­mar part del grup de fun­da­do­res de l’asso­ci­ació Dones del 36. Mai va dei­xar de creure en els seus ide­als, pels quals havia llui­tat abans i durant la guerra: “La revo­lució es va cons­truint cada dia i a cada pas. Els joves no s’han de desa­ni­mar: això és llarg, i cal apro­fi­tar les opor­tu­ni­tats del futur.” No va per­do­nar mai el fran­quisme per les dècades i dècades de repressió. “Les coses que ens van fer que­den sem­pre aquí, dins el cor.” No va aban­do­nar mai les idees anar­quis­tes, però creia que el seu movi­ment com­par­tia objec­tius amb altres grups repre­sen­tats a Dones del 36: “Anar­quis­tes i comu­nis­tes som tots revo­lu­ci­o­na­ris i volem la igual­tat per a tot­hom.”