Necrològiques

comunicació

Mor René Grando, històric periodista de Perpinyà clau en la gestació de TV3

Va escriure juntament amb Xavier Febrés i Jaume Queralt una sèrie de reportatges pioners sobre l’exili republicà a ‘L’Indépendant’, que van tenir continuïtat amb dos llibres més

El peri­o­dista i escrip­tor de la Cata­lu­nya del Nord René Grando (Per­pinyà, 1948) va morir ahir als 75 anys a la clínica Pas­teur de Tolosa dei­xant com a gran lle­gat les seves inves­ti­ga­ci­ons pio­ne­res de la reti­rada dels repu­bli­cans el 1939 cap a França i els camps de con­cen­tració, un tema que en aquell moment, el 1979, era encara tabú. Va ser també un home clau en la ges­tació de TV3. Va ser-ne el cap d’infor­ma­tius el 1981 i el 1982, abans de l’inici de les emis­si­ons, ja que era l’home ideal per fer d’enllaç amb France 3 Sud, el canal que va col·labo­rar amb la tele­visió cata­lana quan aquesta estava pre­pa­rant tota la seva futura estruc­tura infor­ma­tiva.

Va fer les seves pri­me­res pas­ses com a peri­o­dista col·labo­rant en l’edició que tenia L’Indépen­dant a la Costa Brava als anys setanta. En aquells moments era el gran diari de referència a la Cata­lu­nya del Nord i Occitània. Després, va entrar a for­mar part de la redacció que tenia el mitjà a Per­pinyà. Va ser lla­vors quan va con­tac­tar amb els peri­o­dis­tes Xavier Febrés, el cor­res­pon­sal a Bar­ce­lona, i Jaume Que­ralt (1941-2020), per posar en solfa un espe­cial sobre els 40 anys de la fugida dels repu­bli­cans a les aca­ba­lles de la Guerra Civil. Van aparèixer set capítols a doble pàgina que van tenir un èxit for­mi­da­ble i ines­pe­rat entre els lec­tors. Ho ha recor­dat Febrés, en motiu del traspàs del seu col·lega i amic: “La recerca va incloure arxius, entre­vis­tes de super­vi­vents i des­ple­ga­ment fotogràfic.” “Sos­pitàvem –hi afe­geix– que no ens en sor­tiríem sense tocar sen­si­bi­li­tats encara molt vives, però un hàbit del nos­tre caràcter con­sis­tia a infor­mar encara que fos a con­tra­cor­rent, tot i no ima­gi­nar que arribés a com­mo­ci­o­nar els lec­tors com ho va fer.” Va ser peri­o­disme d’inves­ti­gació de pri­mer ordre, del que es troba a fal­tar.

El pri­mer capítol va sor­tir l’11 de febrer del 1979. Va que­dar tan mate­rial als calai­xos que els autors van publi­car els lli­bres Vous avez la mémoire courte i Les camps du mépris. Febrés ha publi­cant recent­ment El tre­sor de la Vajol amb l’edi­to­rial Gavar­res que recu­pera ele­ments d’aque­lla inves­ti­gació.

“En Grando era un peri­o­dista inde­pen­dent, d’una nova gene­ració que en aquell temps en dèiem de car­rer, irre­ve­rent i un refe­rent per molts d’aque­lla gene­ració i dels que vin­drien després.” Va arri­bar a ser el sub­di­rec­tor de la secció local de Per­pinyà de L’Inde­pen­dent i Febrés con­si­dera que hau­ria estat el direc­tor si no hagués anat a Bar­ce­lona a col·labo­rar amb el pro­jecte de TV3.

El seu antic diari, L’Indépen­dant, ha publi­cat una nota de comiat en què un dels seus antics col·legues, el peri­o­dista Mic­hel Badrig­nans, reme­mora la seva figura: “Tenia un do, va apor­tar un nou estil i després va ser un amic entra­nya­ble i generós.” Quan va tor­nar de Bar­ce­lona es va incor­po­rar a la redacció de La Dépêche du Midi a Tolosa, on va fer infor­mació política i judi­cial. No va dei­xar mai d’escriure lli­bres influïts pel seu conei­xe­ment de l’exili repu­blicà. El 1994 va publi­car la novel·la Les babo­uins du zoo de Bar­ce­lona, que con­nec­tava amb la reti­rada i els camps de con­cen­tració. Deus anys després una novel·la negra situ­ada a Per­pinyà: Tapas bul­ga­res pour Ger­mi­nal Poco. El seu últim lli­bre el va dedi­car al tràgic destí del famós torero de Nimes Nimeño II, que es va suïcidar el 1991.

També va diri­gir pro­duc­ci­ons docu­men­tals, l’última Espagne-France, Deux guer­res pur la liberté (2009). En una entre­vista a La Dépêche du Midi, Grando con­si­de­rava que la Guerra Civil espa­nyola havia estat el pri­mer con­flicte bèl·lic “mediàtic” de la història cobert pels mit­jans de tot el món.

El peri­o­dista, que vivia com a jubi­lat a Sant Cebrià de Ros­selló, era fill d’un acti­vista soci­a­lista que sem­pre va donar suport als repu­bli­cans espa­nyols, i nebot del reco­ne­gut poeta Car­les Grandó, mem­bre del Grup Ros­se­llonès d’Estu­dis Cata­lans.

La seva dona, Marie-Claude, havia mort l’any pas­sat a causa d’una leucèmia. “Fins al final, el seu major plaer va ser seure a la ter­rassa d’un cafè per lle­gir el seu diari”, ha expli­cat Cerise, un dels seus fills a L’Indépen­dant. Con­ser­varà la imatge del seu pare com a “obser­va­dor, curiós de tot, a qui li agra­dava cari­ca­tu­rit­zar la vida, un pare afectuós, àvid d’infor­mació i cul­tura.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia