En record de l’Enric Oliva Callís

Em costa ima­gi­nar-te absent per sem­pre. Tants records de tu se m’acu­mu­len... No ploro perquè s’hagi aca­bat, sinó que vull som­riure com tu, per tot allò que vam viure.

Quan jo vaig néixer tu ja hi eres, sem­pre has estat com un germà per a mi.

Els estius a Pera­lada sem­pre esta­ran en el meu record, al teu cos­tat sem­pre ens ense­nya­ves amb la Núria qual­se­vol cosa nova que haguéssim d’apren­dre aquell estiu: anar amb bici­cleta, a banyar-nos al riu, anar a bus­car la llet a can Genís per l’endemà esmor­zar... El teu som­riure ja era pre­sent lla­vors.

Dels Nadals i de fer cagar el tió a fer bru­nyols a casa de l’àvia Qui­meta i l’avi Nitu… sem­pre endol­cint la Set­mana Santa, i tu amb el teu som­riure.

Ens vam fer grans, cada cosí va empren­dre el seu camí; no obs­tant, no ens vam dei­xar de veure mai, algun moment trobàvem per fer pinya tots ple­gat.

Tots hem anat for­mant les nos­tre famílies, i de cinc cosins Oliva en el dar­rer sopar de Nadal ja superàvem la majo­ria d’edat, aque­lla taula sí que feia goig!

Cele­bra­ci­ons, ani­ver­sa­ris, estius a Pera­lada, Fires a Girona i la nit del 24 a Gar­ri­gue­lla sem­pre, sem­pre, amb tu i el teu som­riure.

No et tocava mar­xar tan aviat, i sé que no volies mar­xar. Has llui­tat fins al final donant-nos una lliçó a tots ple­gats.

La meva filla Marta, Enric, s’ha enfa­dat perquè avui no l’hem dei­xat venir i m’ha dit que et reciti el poema que a hores d’ara deu estar dient a la classe de segon; de part seva, va per tu:

L’ore­neta, de Joana Ras­pall: “Tic-tac, tic-tac fa el rellotge i cau una fulla de cada roser. L’ore­neta emprèn la volada i m’ha dit: tor­naré! Ara fuig amb les altres com­pa­nyes, al país on el sol tot l’hivern és més clar. Tor­narà quan els arbres rebro­tin i a la meva teu­lada el seu niu refarà. Fins que un altre tic-tac me la torni, com l’hauré d’enyo­rar!”

Enric, no t’obli­daré, em cui­daré dels teus; tu fes un petó als avis i a la tieta.

(*)