A Jordi Bonell (Barcelona, 1958-2024)

Jordi Bonell és la màxima expressió de l’home que no va ser mai allà però que, mal­grat tot, va dei­xar una empremta ines­bor­ra­ble en tots els fets sonors esde­vin­guts en els dar­rers cin­quanta anys, del jazz al pop, pas­sant pel fla­menc i cançó d’autor. Ha estat, de tots, el més trans­ver­sal, el més bri­llant, el més zeles­tial. No ha exis­tit gui­tarra més noble, ele­gant i callada en la faç del jazz medi­ter­rani que la que ha calçat Bonell amb la dis­creció i la sere­ni­tat per ban­dera. D’acords càlids, fra­seig breu i pun­teig de màxima pre­cisió, el seu so li con­ce­deix una iden­ti­tat pròpia entre allò eteri i orgànic.

De les seves cor­des emana la llum del cre­pus­cle, aquest sol que bor­bo­lleja en les aigües de blau marí men­tre s’amaga en l’horitzó del seu Maresme adop­tiu. La seva música porta una intrínseca melo­dia plena de vita­li­tat, com un ves­pre­jar que podria ser per­petu si no fos perquè és el pre­ludi de la nit que l’allotja. Aquesta evo­cació és somni i pur pro­digi perquè ningú com ell té entre els seus dits la capa­ci­tat de con­gre­gar a l’uníson la talla de mes­tres com Jim Hall, John Aber­crom­bie, Manolo Bolauy o Sean Levitt, per citar-ne només uns quants. Prou que el conei­xen els Ser­rat, Auserón, Gato Pérez, Moncho i Mari­ola que tant li deuen. Com tots aquells als quals sem­pre els ho ha donat tot sense dema­nar res a canvi.

I ara ha mar­xat de forma pre­ma­tura amb el mateix silenci amb el qual va exis­tir. Al vol­tant de la mit­ja­nit. Amb el pri­mer cal­fred de la cai­guda del sol i l’últim alè d’aquesta res­pi­ració assis­tida que el va apar­tar de la vida pública i ens va dei­xar orfes d’aquesta huma­ni­tat immensa que trans­me­tia amb les seves cor­des. Mal­grat tot, el seu esbu­fec tenia la força i l’impacte de mil hura­cans.

A les pro­ves em remeto amb la seva dar­rera empremta que per ella mateixa ja jus­ti­fi­cava el títol de l’obra –Belle soli­tude–; la seva rúbrica poètica en els impres­cin­di­bles Aju­a­res de la indis­pen­sa­ble Mari­ola Mem­bri­ves –qua­tre EP que són el plaer màxim de l’excel·lència acústica–; aque­lla lle­gendària cita amb un Chet Baker en cai­guda lliure, o la seva sen­si­bi­li­tat extrema amb aquest disc ines­pe­rat, Música cor­dis, que tan sols fa uns dies m’arri­bava de les mans de Jordi Farrés i que ara es con­ver­teix en el tes­ti­moni pòstum de la seva gran­desa. Un tre­sor abso­lut. Com si fos la seva última volun­tat que la música tingués l’última paraula.