Canals

Mercè Torrentallé

Presidenta de la Federació Salut Mental Catalunya

“L’atenció a la salut mental també té portes giratòries”

“Tractem els brots, però no resolem les problemàtiques socials que hi ha al darrere, i al cap de tres mesos arriben les recaigudes”

“Es vulneren els drets dels pacients i només en veiem la punta de l’iceberg: les contencions es poden considerar tortura”

La Fede­ració Salut Men­tal Cata­lu­nya és una xarxa de més de 80 enti­tats que ja fa més de 25 anys que atén, empara i repre­senta les per­so­nes amb pro­ble­mes de salut men­tal i les seves famílies. Al cap­da­vant, poten­ci­ant el model d’atenció comu­nitària i defen­sant els drets de les per­so­nes amb pro­ble­mes de salut men­tal, hi ha Mercè Tor­ren­tallé (Lleida, 1959). Fa anys li va tocar viure en pri­mera per­sona la pre­ca­ri­e­tat de l’atenció a les per­so­nes amb depressió i ara tre­ba­lla per posar fi a unes pràcti­ques impròpies dels temps que cor­ren.

Segons el dar­rer informe de la seva enti­tat, les dones són les prin­ci­pals vícti­mes de vul­ne­ra­ci­ons de drets en salut men­tal, afec­ta­des en un 60% dels més de 400 casos del dar­rer any amb dades.
I això és només la punta de l’ice­berg. Són els casos que ens arri­ben, però sabem que n’hi ha molts més, i per això llui­tem per la no vul­ne­ració dels drets de les per­so­nes amb malal­ties men­tals, que són poc cone­gu­des però molt greus, com és el cas de les con­ten­ci­ons físiques. Estàs lli­gat al llit de braços, cames i cin­tura i no pots ni estar acom­pa­nyat ni pit­jar el botó per dema­nar ajuda, al con­trari que en les con­ten­ci­ons per pro­ble­mes no men­tals.
A vostè li va tocar viure-ho en pri­mera per­sona…
Fa uns vint anys vaig estar qua­tre dies amb aques­tes con­ten­ci­ons. I el pro­blema és que sovint van acom­pa­nya­des de con­tenció química. Això implica que et laxen i, si ets dona, mol­tes vega­des et ve la mens­tru­ació. I tu estàs lli­gada al llit i sense que et puguin aten­dre. L’OMS això ho con­si­dera un acte de tor­tura.
Són situ­a­ci­ons impròpies del segle XXI.
Per sort, s’estan fent pas­ses perquè això s’erra­di­qui. Hi ha zones de Cata­lu­nya, sobre­tot de Girona i Bar­ce­lona, on el nom­bre de con­ten­ci­ons s’està reduint i tenim hos­pi­tals que ja van cap a la con­tenció zero, però encara se’n prac­ti­quen. Llui­tem molt perquè des­a­pa­re­guin, però encara queda molt camí: cal for­mar els pro­fes­si­o­nals que hi ha en actiu i els que hi haurà en el futur. Calen equips mul­ti­dis­ci­pli­na­ris perquè en un moment d’alte­ració t’aten­guin en un ambi­ent més tran­quil des de diver­ses espe­ci­a­li­tats, inclo­ent-hi el benes­tar social.
I la soci­e­tat pot fer alguna cosa en aquest sen­tit?
N’hi ha una d’impor­tant, fàcil i no gaire cone­guda. La gent, quan veu una per­sona amb pro­ble­mes de salut men­tal i alte­rada, truca al 112. Això acos­tuma a fer que s’hi des­pla­cin mos­sos uni­for­mats per apla­car aque­lla per­sona. Si estàs en un brot i tens algun pen­sa­ment per­se­cu­tori, l’únic que fas és reforçar encara més les al·luci­na­ci­ons i l’agres­si­vi­tat. En canvi, si tru­quem al 061, s’hi enviarà per­so­nal sani­tari, que està més pre­pa­rat per aten­dre aquests casos, i, si ho creu con­ve­ni­ent, també pot aler­tar la poli­cia.
Vostè que té fil directe i cons­tant amb els paci­ents amb pro­ble­mes de salut men­tal, com veu la situ­ació a Cata­lu­nya?
Ens pre­o­cupa molt l’estat emo­ci­o­nal dels joves, perquè està aug­men­tant molt el nom­bre de casos en aquest col·lec­tiu, i també hi ha molta incidència de depres­si­ons en el món rural, sobre­tot en dones entre els 45 i els 65 anys. Estem fent infor­mes en aquest sen­tit, perquè hi ha molt camí per recórrer.
Si ja costa tenir bons trac­ta­ments a les grans ciu­tats, al camp deu ser encara més pro­blemàtic…
Exacte. Hi ha una falta de pro­fes­si­o­nals molt impor­tant, i això inci­deix en la salut de la població. Pensa que a la Noguera, per exem­ple, només hi ha un psi­quia­tre de la sani­tat pública per a tota la comarca, i això que és una de les més grans de Cata­lu­nya. D’altra banda, hi ha dos aspec­tes soci­als que també ens afec­ten molt. El pri­mer és la mobi­li­tat per acu­dir al ser­vei. En el món rural pots ser a deu quilòmetres del teu metge, però no tenir trans­port públic per arri­bar-hi. Molta gent afec­tada no té cotxe o no pot con­duir per la medi­cació. És un pro­blema impor­tant d’acces­si­bi­li­tat que s’hau­ria de tenir en compte.
I el segon con­di­ci­o­nant?
És l’accés a l’habi­tatge. A les per­so­nes que tenim un pro­blema de salut men­tal ens costa molt acce­dir-hi. En una capi­tal, per dir-ho d’alguna manera, pots pas­sar més des­a­per­ce­but. Però, en un poble on tot­hom sap que tens un pro­blema de salut men­tal, que et vul­guin llo­gar un pis és com­pli­cat. A més, el pro­blema de l’habi­tatge també està rela­ci­o­nat amb la falta de pro­fes­si­o­nals en algu­nes zones amb mol­tes sego­nes residències i turisme on als met­ges els costa tro­bar pis.
Què opina de les noves teràpies alter­na­ti­ves a la far­ma­co­lo­gia, sovint tec­nològiques, que estan apa­rei­xent per abor­dar els pro­ble­mes de salut men­tal?
Cre­iem que és impor­tant enten­dre la per­sona com un tot i fer trac­ta­ments com més per­so­na­lit­zats, millor. Està molt bé tenir en compte totes les dis­ci­pli­nes i apro­fi­tar la tec­no­lo­gia, sem­pre com­pro­vant que doni resul­tats, perquè també hi ha molt intru­sisme dins d’aquest camp.
Quin és el repte que té en l’horitzó l’atenció a la salut men­tal?
Inten­tar posar fi a la política de por­tes giratòries que tenim en marxa: aga­fem la per­sona quan té un brot i la trac­tem bé, però no reso­lem tota la seva pro­blemàtica social i al cap de tres mesos recau. Hem de tenir prou recur­sos per trac­tar l’indi­vidu tenint en compte les seves par­ti­cu­la­ri­tats, però de manera glo­bal, con­nec­tant tot el sis­tema per resol­dre les pro­blemàtiques del seu entorn.
Creu que el govern d’Illa és més sen­si­ble a aques­tes neces­si­tats? O menys?
Em vaig reu­nir amb el pre­si­dent poc després que arribés a la Gene­ra­li­tat i li vam dema­nar que con­tinués amb les polítiques del pacte inter­de­par­ta­men­tal que s’havien començat, que la feina que s’havia estat fent fins ara no quedés al calaix. Ens ha cos­tat molts anys esbor­rar la imatge que la salut men­tal només depe­nia del Depar­ta­ment de Salut i ara tenim con­tac­tes amb molts altres depar­ta­ments. Si la musi­co­teràpia fun­ci­ona i la dansa ens ajuda, hem de tre­ba­llar amb Cul­tura. I el mateix amb Ense­nya­ment, Justícia i altres depar­ta­ments. Hem d’enten­dre la per­sona com un com­plex.
Des del punt de vista dels paci­ents, hi ha altres pri­o­ri­tats que hau­ria d’aten­dre el govern o la soci­e­tat cata­lana?
La pers­pec­tiva de gènere és impor­tant, perquè les estadísti­ques demos­tren que la pre­va­lença de pro­ble­mes de salut men­tal és més greu en les dones, i això ens pre­o­cupa molt. Perquè estan més afec­ta­des, però també per la per­cepció social. Per exem­ple, davant d’una sepa­ració per dic­ta­mi­nar qui té la custòdia del fill, no es veu de la mateixa manera si el pro­ge­ni­tor que té el pro­blema de salut men­tal és el pare o la mare. I un altre punt impor­tant és l’estigma i la dis­cri­mi­nació. S’ha d’aca­bar. Tot­hom coneix més de qua­tre per­so­nes. I si una de cada qua­tre té un pro­blema de salut men­tal, vol dir que si no som nosal­tres serà algú del nos­tre entorn. No hem de dis­cri­mi­nar ni jut­jar les per­so­nes per les cir­cumstàncies que hagin pogut tenir. És impor­tant que ens infor­mem més i millor sobre salut men­tal.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia