Vida, obra i actualitat de Joan Coromines

Indubtablement, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 – Pineda de Mar, 2 de gener de 1997) és un dels grans lingüistes que han donat les terres de parla catalana, i també del domini romànic. I despunta pel rigor de la seva obra –tot i permetre’s força llicències d’opinions personals pròpies del savi que ho sap tot– com per la quantitat d’obra escrita, que abraça un total de 36 volums, la gran majoria dels quals tenen entre 500 i 1.000 pàgines. No sé si mai algú ha fet un sumatori de les pàgines escrites dels escriptors, intel·lectuals i lingüistes en llengua catalana amb l’obra més extensa, però Coromines es troba en el pòdium dels grafòmans, igual que Ramon Llull, Josep Pla i Miquel Batllori.

Coromines va néixer en el si d’una família culta i poliglota: el seu pare era el polític, economista i escriptor Pere Coromines i la seva mare la pedagoga Celestina Vigneaux. Era el segon fill de nou germans, tot i que, com afirma Joan Pujadas a Joan Coromines, vida, obra i circumstàncies, “exercí de germà gran pel fet que el primogènit morí poc temps després de néixer” (p. 51). Alguns dels seus germans excel·liren en matèries diverses, com el matemàtic Ernest i la psicòloga Júlia.

El 1910 va començar l’escolarització al Nou Col·legi Mont d’Ot, a la Via Augusta de Barcelona, on s’aplicava el mètode Montessori. El 1915 va fer el batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Barcelona, on Coromines va trobar un ambient catalanista i que acabarà, el 1922, amb la nota de matrícula d’honor. Després de sentir una vocació efímera per la química, estudis que abandonarà, va començar a endinsar-se en l’estudi de la llengua catalana i en la història del seu país. Amb tan sols 15 anys va tenir la gosadia d’escriure a Pompeu Fabra, que era amic personal del seu pare, i proposar-li la substitució de la desinència verbal del present d’indicatiu del “jo canto” pel “jo cant”. Des d’aleshores, i gradualment, es forjaria una forta amistat entre ambdós i el 1939 Fabra arribaria a afirmar, referint-se al jove Coromines, que “l’alumne ja ha superat el mestre”. El 1921 escriu l’incipient treball “Orígens de la Reconquesta catalana”, que ampliarà posteriorment, i des dels 17 anys que ja llegia diversos volums de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) que el seu pare conservava a la biblioteca familiar. El 1922 llegeix la Crònica de Jaume I i estudia l’obra del trobador tolosenc Bertran de Falgar, sobre la qual basteix un vocabulari. Aquest serà el primer material que li servirà, anys més tard, per a l’elaboració del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. L’octubre de 1922 va ingressar a la Universitat de Barcelona, i es va matricular, alhora, en la carrera de Dret i de Filosofia i Lletres, on es llicenciaria. A causa de la seva implicació amb el Complot del Garraf, i per evitar que fos detingut, el seu pare l’enviarà a Montpeller perquè ampliï els estudis (1925-1926), se n’anirà a Madrid per fer el doctorat en Lletres (1928) –on defensaria la seva tesi doctoral Vocabulario aranés, que es publicaria el 1931 (va ser el seu primer llibre)– i posteriorment, i mitjançant una beca, ampliarà novament els estudis a la Universitat de Zuric, a Suïssa (1928-1930).

Tot i ser una persona unidimensional, en certs aspectes Joan Coromines té una vida de pel·lícula: excursionista, viatger, exiliat per partida doble, protagonista de temptatives politicomilitars... En aquest sentit, en una entrevista que Josep Maria Espinàs li va fer el 1995 al restaurant Collsacreu d’Arenys de Munt, on Coromines anava a dinar un cop a la setmana, i que sortiria editada al programa Stromboli de TV3, va arribar a afirmar que “Les meves temptatives politicomilitars van començar amb la pujada de Primo de Rivera”. I és que a l’octubre de 1923 va ingressar a la Societat d’Estudis Militars i va formar part de les milícies del Dr. Miquel Baltà i de Francesc Macià amb la intenció de preparar un alçament contra el dictador, amb els coneguts Complot del Garraf (1925) i els Fets de Prats de Molló (1926), que van fracassar. Explica el mateix Coromines en l’esmentada entrevista que es va fer soci del “tiro nacional” i que en els concursos era el que tenia més punteria.

Respecte el coneixement de llengües, Coromines confessava que ell era molt més dotat en capacitat passiva que en capacitat activa, i que li era difícil de fer el càlcul de quantes llengües coneixia perquè moltes eren “mal sabudes”. A més del català, la seva llengua familiar, parlava molt bé l’occità, el francès, el castellà i l’anglès, i tenia coneixements de moltes més llengües com el llatí, l’alemany, l’àrab, el grec i un llarg etcètera.

El 1925 va iniciar la primera recollida de materials del que serà el futur Onomasticon Cataloniae i també el mateix any va publicar el seu primer article: serà en el Butlletí de Dialectologia Catalana (BDC) i tractarà sobre les “Etimologies araneses”. El 1930 va entrar a treballar a l’IEC, i serà a partir d’aleshores quan s’intensificaran les seves publicacions sota l’aixopluc de la institució: tant a l’esmentat Butlletí... com en la col·laboració, per exemple, de la prescriptiva Llista dels noms dels municipis de Catalunya... (1933) al costat de Pompeu Fabra i Josep Maria de Casacuberta.

El 1936 es va casar amb Bárbara de Haro, nascuda a Almeria. D’ençà de l’esclat de la Guerra Civil, i després de patir la repressió tant dels incontrolats com dels franquistes, ell i la seva família es veieren forçats a exiliar-se: els pares i alguns dels germans s’exiliaren a París l’abril de 1938, però ell ho féu el 1939. Durant uns mesos, Coromines es va establir provisionalment a França, però l’octubre de 1939 marxarà cap a Argentina gràcies a les gestions fetes per Ramón Menéndez Pidal, Amado Alonso i el poeta Pablo Neruda, que aconseguirien que el govern argentí el contractés com a professor de la Universitat de Cuyo, responsabilitat que exercirà fins el 1945 i on recollirà molts materials per al Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1954-1957), una primera edició de quatre volums (la segona en tindrà sis i, amb la col·laboració del professor José A. Pascual, es publicarà entre 1980 i 1991). El juny de 1946 esdevindrà “Assistant Professor” de Llengües Romàniques de la Universitat de Chicago, on dos anys més tard n’obtindrà la càtedra i es jubilarà el 1967. Durant aquests anys d’exili, Coromines farà estades temporals a Catalunya, i no s’hi establirà definitivament fins al 16 d’agost de 1967, i ho farà a Pineda de Mar. Ja retornat, no va tenir cap inconvenient de refusar de ser membre de la Real Academia Española el 1973 amb una contundent carta a Antonio Tovar.

La seva vasta obra, amb una dotzena de títols diferents, és prou coneguda, i aquí bàsicament subratllarem el caràcter essencial del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980-1991), amb deu volums, i l’Onomasticon Cataloniae (1989-1997), amb vuit. De l’Onomasticon n’acabà la redacció, però no l’edició, el vuitè volum del qual va ser clos per Joan Ferrer, Josep Ferrer i Joan Pujadas, els quals va elaborar els índexs. Aquestes dues magnes obres són uns dels pilars fonamentals de la llengua catalana al costat del Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, i del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra. I, no cal dir-ho, cal destacar la rellevància del Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana en tot el món panhispànic.

Coromines, com tot geni, era capaç de telefonar a la matinada –sense pensar que eren hores intempestives– al seu sacrificat editor de Curial, Max Cahner, per comunicar-li que se li havia acabat el paper per a la seva Underwood o bé als seus amics lingüistes per fer-los qualsevol consulta. Era un fora de sèrie que vivia en el seu món de la romanística, i anys ha Jordi Rubió li va dir una vegada que tenia un “cervell fort en un sentit combinatori”.

Tant en el Diccionari etimològic com en l’Onomasticon el lingüista hi aboca moltes vivències i opinions personals, i fins i tot uns versos dedicats a la seva dona, una manera de treballar ben original que ha escandalitzat –amb un xic de raó– a més d’un romanista cap-quadrat. Entre els deixebles i col·laboradors d’aquest patriota sense fissures s’hi compten Carles Duarte, Joan Ferrer, Josep Giner i Marco, Joseph Gulsoy, Josep Mascaró i Passarrius, José A. Pascual, Philip D. Rasico, Àngel Satué i Xavier Terrado.

L’abril de 1997 es va constituir, per voluntat de Joan Coromines, la Fundació Pere Coromines d’Estudis Filosòfics, Històrics, Literaris i d’Investigació Lingüística (FPC), amb seu a Sant Pol de Mar. Des d’aleshores l’han presidit Max Cahner, Antoni Vives i Joan Pujadas, i actualment el seu president és el lingüista i poeta Carles Duarte. La Fundació, que té present que enguany és l’escaiença dels 120 anys del naixement del lingüista, prepara una sèrie d’activitats i publicacions per al període 2025-2026, entre les quals la reedició de l’exhaurit Diaris i records, de Pere Coromines, i l’elaboració d’una exposició divulgativa sobre Joan Coromines.

Els darrers anys l’obra de pare i fill no ha passat desapercebuda i, amb l’impuls de la Fundació, continua essent d’actualitat: L’Avenç va reeditar el 2022 Les presons imaginàries de Pere Coromines; Josep Ferrer i Joan Pujadas van coordinar el volum Joan Coromines, vida, obra i circumstàncies (2022), d’Edicions de la Revista de Catalunya, una obra del tot actualitzada i imprescindible per conèixer el personatge; el 2024 va sortir, també a cura de Ferrer i Pujadas, les Cartes (1946-1983). A la recerca del català usual entre Joan Coromines i Joan Sales, una reedició divulgativa de la del 2016; i novament Ferrer i Pujadas ens van obsequiar, el passat 2024, amb l’Epistolari Domènec Guansé & Joan Coromines, Albert Manent i Vicenç Riera Llorca, editat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. I no cal perdre de vista una notícia cabdal: a principis del 2024, un acord entre l’Institut d’Estudis Catalans i la Fundació Pere Coromines va permetre que el Diccionari etimològic tingui la versió consultable a internet, una operació que ja es va fer amb l’Onomasticon el 2021. A més, Joan Coromines té la sort de comptar, de moment, amb 18 volums editats de la seva correspondència, amb figures com Pompeu Fabra, Joan Fuster, Josep Pla i molts altres, i la FPC en prepara més.

Sortosament el país –i més enllà– va reconèixer la magna obra de Joan Coromines amb una desena de premis i distincions, com el doctorat Honoris Causa per la Universitat de la Sorbona de París (1978), la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1984). I és que la seva obra continua essent útil i d’actualitat, com ho proven els llibres editats any rere any d’ell o sobre ell i les activitats diverses referides a la seva obra i persona.

(*)