Albert Manent, constructor de la represa

Més d’una dècada després del comiat prematur d’Albert Manent i Segimon (Premià de Dalt, 1930 – Barcelona, 2014), l’extens llegat de l’escriptor i historiador que va teixir la represa del catalanisme, segueix ben present. Tal com remarcava el seu fill Jordi en aquestes mateixes pàgines d’El Punt Avui, “Manent era una persona que s’estimava profundament el país i que creia molt en la tasca del dia a dia d’anar enfortint Catalunya i assolir petites, mitjanes i grans victòries”. És per això que va dedicar la seva vida, primer, a la represa cultural del catalanisme i, posteriorment, a enfortir les institucions pròpies restablertes, a més de tota la seva tasca de recerca històrica i literària, amb publicacions enciclopèdiques i retrats biogràfics, així com els seus estudis d’onomàstica, toponímica i pseudònims.

La collita de 1930, la d’Albert Manent, va ser un any especialment productiu pel catalanisme lletraferit, com ho posen de manifest la coincidència amb Joaquim Molas, Miquel Porter, Núria Albó, Albert Jané, Joaquim Maluquer o el mateix president Jordi Pujol. Des de diferents àmbits, tots ells –amb molts d’altres– han contribuït a la Catalunya que coneixem avui. Albert Manent n’és un clar exemple: llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres, ha conreat versos i ha estat un escriptor prolífic; també ha estat ocasionalment polític, però és, per damunt de tot, un home de país. Potser un dels darrers noucentistes, obrer de la cultura –com deia ell– actuava amb esperit generós i patriòtic, sense prejudicis ni sectarismes. Així, el d’Albert Manent és un dels noms clau de la generació que va evitar que la cultura catalana s’esfondrés en els anys més difícils de la dictadura franquista.

Un noucentista fill de noucentista, que es va veure embrancat en l’activisme clandestí com a conseqüència de les circumstàncies. “El meu pare ha estat un mestre per a mi en l’enfocament de país i de la cultura, de qui n’he après moltes coses”, assenyala el filòleg Jordi Manent, curador del llegat familiar i que està aprofundint en l’estudi biogràfic del seu pare. La societat havia quedat molt marcada pel conflicte bèl·lic i després del període de resistència de la primera postguerra era menester idear la represa (títol d’un dels seus llibres), articular el catalanisme sota el franquisme, orientar el ressorgiment valencià i endegar tants projectes i campanyes. Per a teixir tantes complicitats i enllaçar les sinèrgies adients foren necessàries moltes lletres. I és així com l’epistolari d’Albert Manent –publicat parcialment– reflecteix tot un període a través de les seves cartes –amb Joan Fuster, Josep Carner, Josep Pla, J.V. Foix, Jordi Arbonès i Vicenç Riera Llorca, entre d’altres– que es van editant fruit de l’interès de diversos estudiosos.

Precisament ara fa ben pocs mesos, aquest octubre passat, les Publicacions de l’Abadia de Montserrat publicaven l’Epistolari Domènec Guansé & Joan Coromines, Albert Manent i Vicenç Riera Llorca (2024), amb edició a cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas, proemi de Carles Duarte i pròleg de Jordi Manent. Una obra que posa al servei dels lectors material inèdit de gran valor i a través de la qual hom pot endinsar-se, entre d’altres, a les col·laboracions que Manent va tenir amb la revista de l’exili xilè Germanor que Guansé va dirigir entre 1945 i 1963.

Molt arrelat al seu Maresme natal i vinculat des de sempre a la ciutat de Barcelona, on va desenvolupar els seus projectes personals i professionals, Albert Manent també va tenir una intensa relació amb el Camp de Tarragona, a partir de les setmanes anuals d’estiueig al Mas de Segimon de l’Aleixar, propietat de la família. Construït a finals del segle XIX, el Mas de Segimon es vinculà amb el món literari a través del casament de Josefina Segimon –de família de Reus i altres poblacions del Camp– amb el poeta Marià Manent, els seus pares. D’aleshores ençà els llibres han estat sempre un element fonamental del casalot i són incomptables els volums que poden trobar-se a les prestatgeries de les diverses estances.

D’aquesta manera, les tertúlies que durant estius van tenir lloc a l’era ombrejada de davant del mas, coincidint amb els dies d’estada de la família Manent al Baix Camp, continuen organitzant-se avui, en aquest cas, per recordar i homenatjar l’escriptor i la seva generació, amb la participació sovintejada, entre d’altres, de l’arxiver Eugeni Perea, l’activista nonagenari Xavier Polo o de l’empresari reusenc Enric Prats, que malauradament ens va deixar aquest mes de març, com fa uns anys també va finar l’antic capellà Josep Poca, que era habitual de les retrobades culturals d’estiu.

Al Mas de Segimon el paratge és tranquil i bucòlic. Té a la vora les muntanyes de Rocanys i el Puig d’en Gulló, i es divisa la Mussara al fons, que ofereix un marc geogràfic propici per a la reflexió en veu alta quan ens proposem desgranar una figura clau del catalanisme de la segona meitat del segle XX. A més, l’aigua és present a la finca: a la bassa, a l’antic safareig i a la mina d’aigua, a tocar d’on el seu pare Marià Manent feia les seves traduccions acompanyant la melodia dels ocells amb el teclejar compassat de la màquina d’escriure.

La figura d’Albert Manent sobresurt com a home que tocava moltes tecles, embrancat sempre a tirar endavant propòsits de diferents temàtiques, com bé sap la seva vídua, Teresa Tomàs: des de les campanyes a favor d’una Església catalana propera al poble fins als estudis de dialectologia que el portaven a cartejar-se amb nombrosos erudits locals i a trepitjar moltíssimes poblacions. La seva intensa activitat va fer que deixés a la seva mort diversos llibres pòstums acabats, bona part dels quals han anat publicant-se al llarg d’aquesta darrera dècada, a més d’altres reedicions d’obres seves i recerques interessants d’Albert Manent, l’activista que va estudiar la literatura catalana de l’exili i va biografiar la represa del catalanisme.

(*)