“Lluitem tossudament per unes creences”

Cent balla­rins i dis­ca­pa­ci­tats, capi­ta­ne­jats pel coreògraf Toni Mira i Clau­dia Moreso, direc­tors de Nats Nus, recent Premi Naci­o­nal de dansa, ompli­ran el final de la Ram­bla aquest mig­dia al so del piano de Car­les San­tos per cele­brar el Dia Inter­na­ci­o­nal de la Dansa.

¿És el pri­mer cop que tre­ba­lla amb dis­ca­pa­ci­tats?
Sí, va ser una ini­ci­a­tiva de l’Asso­ci­ació de Pro­fes­si­o­nals de la Dansa i de la Clau­dia, que va con­tac­tar amb dife­rents cen­tres de dis­ca­pa­ci­tats. Hem tre­ba­llat amb ells i puc dir que és la core­o­gra­fia de la nos­tra vida a nivell emo­ci­o­nal. Ha estat una experiència molt enri­qui­dora veure la seva capa­ci­tat de som­riure, mirar-te als ulls, agrair i comu­ni­car. Més que par­lar de dis­ca­pa­ci­tats físics i psíquics jo par­la­ria de gent amb dife­rents capa­ci­tats.

Què sent en rebre un Premi Naci­o­nal?
Sento que per­ta­nyo a un col·lec­tiu for­mat per mi, la Clau­dia i tota la com­pa­nyia de Nats Nus. Ens sen­tim hono­rats i agraïts perquè la nos­tra com­pa­nyia ha anat ampli­ant el seu espec­tre i ara porta la dansa a molta part de la soci­e­tat, adults, nens, pre­sos... Tot­hom té dret a ballar. I també fa il·lusió que te’l donin al teu país i a la teva ciu­tat [premi Ciu­tat de Bar­ce­lona 2009].

De què ser­veix un Premi Naci­o­nal?
Més enllà de la dotació econòmica, que en la nos­tra feina sem­pre és ben­vin­guda, rebre el reco­nei­xe­ment de les enti­tats i de la teva pròpia pro­fessió, que sovint és una jun­gla, et fa sen­tir empa­rat. I a més et dóna visi­bi­li­tat i els pro­gra­ma­dors se sen­ten orgu­llo­sos de con­trac­tar-te, tot i que no és que et cai­gui una pluja de bolos...

A vostè, de feina no n’hi falta...
No, a vega­des fins i tot ens hem de divi­dir. Ara tenim qua­tre espec­ta­cles per a nens en gira, Slot, de car­rer, i la versió per a sala que és Maps, i també Brins i Momen­tari, que vam estre­nar l’any pas­sat al Mer­cat de les Flors. A més fem un taller de dansa fami­liar per bar­ris en què avis, pares i néts ballen junts, i jo acabo d’estre­nar a França un duo per a adults amb Claire Ducreux que al setem­bre anirà a Tàrrega i després al Mer­cat de les Flors. A més, la Clau­dia està dis­se­nyant un nou espec­ta­cle, Minimón, per a nens de 3 a 6 anys, una franja d’edat que encara no havíem tocat, i repre­nem el pro­jecte Dansa a les Esco­les, que vam fer tres anys a Sant Cugat i que ara tras­lla­dem a Sit­ges amb la volun­tat que vagi crei­xent arreu del país.

Sem­bla un pro­jecte molt ambiciós.
La idea és que s’hi apun­tin altres com­pa­nyies per por­tar la dansa a tot el ter­ri­tori, és un pro­jecte d’edu­cació gene­ral. L’edu­cació és el futur; més enllà que els nens són el públic del futur o els nous cre­a­dors, es tracta d’edu­car-los com a per­so­nes, i la dansa és un llen­guatge que con­tri­bu­eix a l’edu­cació emo­ci­o­nal, ajuda a millo­rar les rela­ci­ons soci­als.

I les pre­sons...
Pri­mer vam dur la dansa a Wad-Ras i ara estem fent un taller a Can Bri­ans. Volem treure les dones de les pre­sons i fer-les ballar a l’esce­nari al cos­tat de balla­rins pro­fes­si­o­nals. I la res­posta també és fantàstica. No es tracta de fer dansa terapèutica, perquè no som psicòlegs, sinó de donar eines perquè tro­bin els seus espais de lli­ber­tat i s’expres­sin a través del cos. També fem vide­o­dansa i elles por­ten la ini­ci­a­tiva, tenen menys pre­ju­di­cis que molts balla­rins. Es tracta de tor­nar a la soci­e­tat la con­fiança que ens ha donat amb les aju­des que hem rebut.

Molta gent no pensa igual.
Aquesta és la filo­so­fia de Nats Nus perquè sem­pre hem bus­cat la comu­ni­cació amb el públic, però altres com­pa­nyies apos­ten per for­mar cre­a­dors i també s’han de donar eines perquè la gent expe­ri­menti i s’equi­vo­qui, perquè els polítics també s’equi­vo­quen quan fan el nus de les Glòries i després el tiren a terra i llen­cen milers de mili­ons.

En què ha can­viat el sec­tor en els dar­rers anys?
Han can­viat les cir­cumstàncies polítiques i la pro­fessió ha arri­bat a la madu­resa. Nosal­tres hem evo­lu­ci­o­nat, els polítics hi han dedi­cat més diners i la dansa ha gua­nyat en visi­bi­li­tat. Ini­ci­a­ti­ves com La Cal­dera han fet molt de bé, és un cen­tre que acull cre­a­dors i hi pots com­par­tir eines, som un munt de gent que llui­tem tos­su­da­ment per les nos­tres cre­en­ces des de fa vint anys i ningú ha clau­di­cat.

Una petició?
Que es tin­gui cura de la dansa a nivell d’esco­les, tea­tres, inves­ti­gació, i dei­xant que la gent s’equi­vo­qui. I que ens arre­man­guem i ens hi posem. Ens hem pas­sat molts anys expli­cant als polítics qui som i què fem i ja estem can­sats. Quan final­ment sàpiguen que la dansa es pot posar al cos­tat de l’edu­cació i la sani­tat, de la cul­tura, serà bo per a nosal­tres i per a la soci­e­tat. Només volem actuar i com­par­tir el que fem amb la soci­e­tat, i els polítics han de ser valents i apos­tar per la dansa perquè, a la llarga, són números gua­nya­dors.