“Lluitem tossudament per unes creences”

Cent ballarins i discapacitats, capitanejats pel coreògraf Toni Mira i Claudia Moreso, directors de Nats Nus, recent Premi Nacional de dansa, ompliran el final de la Rambla aquest migdia al so del piano de Carles Santos per celebrar el Dia Internacional de la Dansa.

¿És el primer cop que treballa amb discapacitats?
Sí, va ser una iniciativa de l’Associació de Professionals de la Dansa i de la Claudia, que va contactar amb diferents centres de discapacitats. Hem treballat amb ells i puc dir que és la coreografia de la nostra vida a nivell emocional. Ha estat una experiència molt enriquidora veure la seva capacitat de somriure, mirar-te als ulls, agrair i comunicar. Més que parlar de discapacitats físics i psíquics jo parlaria de gent amb diferents capacitats.

Què sent en rebre un Premi Nacional?
Sento que pertanyo a un col·lectiu format per mi, la Claudia i tota la companyia de Nats Nus. Ens sentim honorats i agraïts perquè la nostra companyia ha anat ampliant el seu espectre i ara porta la dansa a molta part de la societat, adults, nens, presos... Tothom té dret a ballar. I també fa il·lusió que te’l donin al teu país i a la teva ciutat [premi Ciutat de Barcelona 2009].

De què serveix un Premi Nacional?
Més enllà de la dotació econòmica, que en la nostra feina sempre és benvinguda, rebre el reconeixement de les entitats i de la teva pròpia professió, que sovint és una jungla, et fa sentir emparat. I a més et dóna visibilitat i els programadors se senten orgullosos de contractar-te, tot i que no és que et caigui una pluja de bolos...

A vostè, de feina no n’hi falta...
No, a vegades fins i tot ens hem de dividir. Ara tenim quatre espectacles per a nens en gira, Slot, de carrer, i la versió per a sala que és Maps, i també Brins i Momentari, que vam estrenar l’any passat al Mercat de les Flors. A més fem un taller de dansa familiar per barris en què avis, pares i néts ballen junts, i jo acabo d’estrenar a França un duo per a adults amb Claire Ducreux que al setembre anirà a Tàrrega i després al Mercat de les Flors. A més, la Claudia està dissenyant un nou espectacle, Minimón, per a nens de 3 a 6 anys, una franja d’edat que encara no havíem tocat, i reprenem el projecte Dansa a les Escoles, que vam fer tres anys a Sant Cugat i que ara traslladem a Sitges amb la voluntat que vagi creixent arreu del país.

Sembla un projecte molt ambiciós.
La idea és que s’hi apuntin altres companyies per portar la dansa a tot el territori, és un projecte d’educació general. L’educació és el futur; més enllà que els nens són el públic del futur o els nous creadors, es tracta d’educar-los com a persones, i la dansa és un llenguatge que contribueix a l’educació emocional, ajuda a millorar les relacions socials.

I les presons...
Primer vam dur la dansa a Wad-Ras i ara estem fent un taller a Can Brians. Volem treure les dones de les presons i fer-les ballar a l’escenari al costat de ballarins professionals. I la resposta també és fantàstica. No es tracta de fer dansa terapèutica, perquè no som psicòlegs, sinó de donar eines perquè trobin els seus espais de llibertat i s’expressin a través del cos. També fem videodansa i elles porten la iniciativa, tenen menys prejudicis que molts ballarins. Es tracta de tornar a la societat la confiança que ens ha donat amb les ajudes que hem rebut.

Molta gent no pensa igual.
Aquesta és la filosofia de Nats Nus perquè sempre hem buscat la comunicació amb el públic, però altres companyies aposten per formar creadors i també s’han de donar eines perquè la gent experimenti i s’equivoqui, perquè els polítics també s’equivoquen quan fan el nus de les Glòries i després el tiren a terra i llencen milers de milions.

En què ha canviat el sector en els darrers anys?
Han canviat les circumstàncies polítiques i la professió ha arribat a la maduresa. Nosaltres hem evolucionat, els polítics hi han dedicat més diners i la dansa ha guanyat en visibilitat. Iniciatives com La Caldera han fet molt de bé, és un centre que acull creadors i hi pots compartir eines, som un munt de gent que lluitem tossudament per les nostres creences des de fa vint anys i ningú ha claudicat.

Una petició?
Que es tingui cura de la dansa a nivell d’escoles, teatres, investigació, i deixant que la gent s’equivoqui. I que ens arremanguem i ens hi posem. Ens hem passat molts anys explicant als polítics qui som i què fem i ja estem cansats. Quan finalment sàpiguen que la dansa es pot posar al costat de l’educació i la sanitat, de la cultura, serà bo per a nosaltres i per a la societat. Només volem actuar i compartir el que fem amb la societat, i els polítics han de ser valents i apostar per la dansa perquè, a la llarga, són números guanyadors.