En l’adeu del meu cunyat Narcís Fores

Sí, és l’adeu del meu cunyat Narcís Fores, el marit de la Rosa de can Mon­teis, la meva ger­mana. Segur que moltíssi­mes per­so­nes de Girona i comarca vàreu estar en aque­lla popu­lar mer­ce­ria del començament del car­rer Nou de Girona, en un temps que tot­hom a casa bro­dava o cosia, i allà hi havia tota classe de fils, lla­nes, cre­ma­lle­res o agu­lles, i que la meva ger­mana va estar-hi quasi trenta anys ate­nent qui neces­si­tava els seus ser­veis i con­sells.

I amb això vull entrar i retre home­natge al seu marit Narcís i, com a ell, a tan­tes per­so­nes obre­res, aquests tre­ba­lla­dors dels silen­cis, ja que sovint recor­dem escrip­tors, músics, pin­tors o polítics, i poques vega­des la gent gai­rebé anònima però que acos­tuma a ser la més valu­osa de la nos­tra soci­e­tat, com en Narcís, que la seva vida l’ha pas­sat tre­ba­llant a l’empresa pape­rera de Mani­pu­lats de Sarrià de Ter, el seu poble nadiu.

En Narcís, després d’una llarga vida de tre­ball i també de pla­ers, sem­pre com­par­tits amb la família, feu que en aque­lla casa no hi faltés mai res. Ara, amb el pas dels anys, la seva malal­tia va fer esbor­rar-li la memòria del temps vis­cut, sí, del temps de les seves ana­des a bus­car bolets a les mun­ta­nyes dels Àngels o els dies de pesca a les roques d’Empúries. O dels moments en què mos­trava la seva per­so­na­li­tat, quan s’havia de des­plaçar a un lloc i mol­tes vega­des pre­fe­ria aga­far la seva moto Vespa, encara que es mullés, per evi­tar que se li embrutís el cotxe. Tot un caràcter.

Ja en aquests últims mesos la família es va veure obli­gada a tenir-lo en una residència, davant la impos­si­bi­li­tat d’assis­tir-lo a casa. En les visi­tes diàries que li feia la família ell gai­rebé no sabia qui eren els que l’ana­ven a veure, però la Rosa i tots els seus esta­ven allà amb ell. Davant d’això, faig aquesta reflexió a tall d’exem­ple, perquè em ve a la memòria que un dia vaig lle­gir el cas d’una filla que tenia la mare ingres­sada en un cen­tre, a causa de l’Alz­hei­mer, i ella també cada dia anava a veure-la, i una veïna li va dir: “Però per què hi vas cada dia, si la teva mare no sap qui ets?” I ella con­testà: “Sí, és veri­tat, ella no sap qui soc, però jo sí que sé qui és ella.”

Això mateix ha fet la meva ger­mana Rosa amb el seu marit, i igual fan tan­tes famílies amb els seus éssers esti­mats, aquells que un dia van per­dre els camins de la memòria.