Paquita Gorgoll Campà

Quan recor­dem una per­sona que ens ha dei­xat, evo­quem també un pai­satge humà que per­viurà en nosal­tres, i assu­mim un lle­gat que, vul­guem o no, dona i donarà sen­tit a les nos­tres vides.

La Paquita Gor­goll Campà, la tieta Paquita, va morir abans-d’ahir a l’edat de 77 anys. La seva mort, però, no s’empor­tarà una pet­jada, una cul­tura (en el sen­tit més ampli) i uns valors, tot allò que ens va saber trans­me­tre amb la seva vita­li­tat i les seves ganes de viure, no només als més pro­pers, sinó també al con­junt dels que la van conèixer. Perquè, al cap i a la fi, al marge de la rellevància pública que s’hagi vol­gut donar o dei­xar de donar a una per­sona des dels pedes­tals infor­ma­tius, hi ha també allò que cadascú és en l’espai més íntim, en la invi­si­bi­li­tat, i fa pos­si­ble que un poble, en aquest cas Amer, sigui d’una deter­mi­nada manera i no d’una altra. En un món domi­nat per les apa­ren­ces de les xar­xes soci­als, en un món obse­dit a fer-se visi­ble a qual­se­vol preu, també ella i mol­tes altres per­so­nes -de fet, la majo­ria de la soci­e­tat- han ofert des de l’ano­ni­mat una engruna d’elles matei­xes en la con­fi­gu­ració d’un poble, que no és sinó la suma de tots els que hi viuen i hi han vis­cut. El seu som­riure insi­nuat, els seus ges­tos deci­dits, la seva veu (cri­da­nera de vega­des, càlida altres vega­des) i el seu tarannà obert i aco­lli­dor segur que ens aju­da­ran a com­pren­dre millor qui som, d’on venim i on anem.

Un pen­sa­ment molt espe­cial per als fami­li­ars més pro­pers: el seu fill, en Lluís, i la Judit; els seus nets, en Dídac i l’Ona, i la seva ger­mana Maria.

Ens aco­mi­a­da­rem de la Paquita avui, a les 10 del matí, a la parròquia de Santa Maria d’Amer.