Ramon Goicoechea, polític i empresari al servei de Catalunya

El 22 de desembre del 2022 ens deixava, a Barcelona, Ramon Goicoechea i Utrillo, una persona que, no gaire coneguda pel gran públic, va dedicar tota la vida al país. Nascut a la Ciutat Comtal el 8 d’abril de 1945, Goicoechea formava part d’una família nombrosa. El 1969 es va casar amb Montserrat Fernández, i va tenir tres fills.

De fet, durant tota la vida Goicoechea va abocar moltes hores a (re)construir el país. El seu catalanisme li venia de família, i el seu cognom es remunta al País Basc, d’on era nat un dels besavis. Els quatre avis, tanmateix, ja van néixer a Catalunya. Goicoechea primer va treballar a l’empresa Publicitas i després a Red. La primera feina important va ser a Digec com a director comercial de la Gran Enciclopèdia Catalana (1972-1981), la primera Viquipèdia catalana en paper. Hi va arribar quan tot just feia quatre anys que s’havia iniciat aquell projecte monumental que tants rèdits ha donat a Catalunya.

La seva vinculació amb Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) és des de la seva fundació, i el 1976 va col·laborar amb la Secretaria d’Organització, al costat de Josep Caminal. Membre de diferents comitès electorals, entre el 1977 i el 1983 va ser responsable de les eleccions nacionals, locals i estatals a la demarcació de Lleida. Goicoechea, home molt eficaç i incisiu, ràpidament es va guanyar la confiança del partit, va participar en l’organització d’alguns congressos i en diverses ocasions va esdevenir-ne conseller nacional. Durant anys era habitual que el cridessin per impartir conferències sobre política en molts comitès locals del partit.

Durant els anys que va portar bigoti, algú que no el conegués podia tenir la sensació que era un policia de la secreta. Format en Dret, Goicoechea era un home de partit, però ho era de la manera en què durant els anys vuitanta i noranta entenia la política molta gent: el partit com la millor manera de fer país i sense procurar-se un benefici personal. Bon coneixedor del territori, de tot el territori, el trepitjava amb la família, amb els amics i també amb companys de CDC. És probable que a causa de tota aquesta suma de virtuts i habilitats, esdevingués col·laborador de confiança del president Pujol en totes les eleccions d’ençà del 1984. Home d’esperit crític, Goicoechea era l’antítesi del sectari perquè no només era crític amb la resta de partits polítics sinó que també ho era amb el seu quan creia que les coses no es feien bé.

El 1981, un any després de la inesperada victòria de Jordi Pujol i Convergència i Unió a les eleccions nacionals de Catalunya –més d’un dirigent socialista acusava Pujol d’“usurpador”, ja que consideraven que no era el president “natural” per presidir Catalunya–, Goicoechea va entrar a treballar a l’aleshores incipient Generalitat de Catalunya, lloc on finalment es jubilarà el 2009 –sense intentar aconseguir la plaça de funcionari–, ja que va preferir el risc que li anessin renovant el contracte a cada nova etapa sorgida de les eleccions. Durant els anys que hi va treballar, van ser diverses les responsabilitat que se li encomanaren: director de la Secretaria dels casals catalans (1981-1985), una tasca que a més de tenir relacions amb els catalans de l’exterior també implicava tenir-ne amb el cos consular; director del Centre de documentació de les cultures de les Comunitats Autònomes (1985-1995), una feina complexa i delicada perquè havia de tractar amb les cases regionals i on va aconseguir desactivar amb habilitat, i amb l’ajut d’altra gent, un mal entès regionalisme andalús que pogués fer de lobby dintre de Catalunya (van evitar, per exemple, que s’impartís l’assignatura de “cultura andalusa” a les escoles); secretari general del Mil·lenari de Catalunya (1988-1991), amb Francesc Sanuy com a comissari d’aquest important esdeveniment; comissari de la “Comissió Amèrica i Catalunya 1992”, presidit per Pere Pi i Sunyer, en què se celebrava el ressorgiment del catalanisme a finals del segle XIX coincidint amb el desastre colonial espanyol; i comissari, el 1995, de la “Comissió 1898”.

A més de tot això, Goicoechea també va ser assessor del president Jordi Pujol en matèria de Cultura i Mitjans de Comunicació durant anys. Ell era un dels homes a qui Pujol hi tenia dipositada més confiança, entre altres coses perquè “era una persona que, de manera expeditiva, sabia resoldre tant temes delicats com temes menors però que calia desencallar”, recorda Miquel Reniu. La seva relació amb el futur president de Catalunya es remunta, segons recorda el mateix Pujol, als anys seixanta o a principis dels setanta a Premià de Dalt, quan es van conèixer, ja que Pujol hi estiuejava i Goicoechea hi anava de tant en tant perquè era cunyat de l’editor Joan Carreras i Martí. Altres càrrecs que havia ostentat era el de representant del govern de la Generalitat en el Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE) i el de conseller de l’aleshores anomenada Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) durant les legislatures quarta i cinquena.

Era un home de pedra picada, sense fissures. Fa anys el mateix Ramon m’havia confessat que quan havia de parlar amb Aleix Vidal-Quadras, l’intel·ligent i obcecat dirigent del Partit Popular a Catalunya, “només m’hi puc entendre quan parlem de futbol”. Goicoechea, que era un home formal, quan s’explicava i l’ocasió ho requeria, de vegades es despatxava amb un registre popular (amb argot i alguna paraulota ben col·locada) que el feia més entranyable. Durant 35 anys va cantar havaneres amb un grup d’amics de Sant Iscle de Vallalta. Era molt amic de l’escriptor Albert Manent, a qui admirava, i d’Emili Marín, l’home que durant anys va fer quadrar la caixa al Departament de Presidència.

Manent i Goicoechea es van encarregar durant anys de tractar amb les cases regionals i els responsables de la Feria de Abril. Era un tema que podria resultar relliscós, però la seva bonhomia i sinceritat va encaixar amb el tracte de l’altra Catalunya que va batejar Francesc Candel. Ambdós mons es van tenir una estima mútua. Manent explica una anècdota que recull en el seu llibre Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988), publicat el 2010: resulta que entre el 1987 i el 1993, quan Josep Maria Cullell va ser cap de cartell de l’Ajuntament de Barcelona per CiU, un dia va demanar a Manent i Goicoechea que l’acompanyessin en una edició de la Feria de Abril per fer campanya per les eleccions municipals. Cullell hi va anar flanquejat, també, per la seva corrua de col·laboradors. En arribar en una parada de la fira, un dels paradistes va etzibar: “¡hombre!, el señor Manel [sic] y unos amigos”, relegant, així, a un dels principals candidats a l’Ajuntament barceloní a la categoria d’un simple ciutadà.

Goicoechea participava de tant en tant en programes de ràdio i televisió defensant el que ell creia que era l’opció política més bona per al país. De vegades el cridaven per tractar temes que aleshores podrien haver esdevingut polèmics, com el de la immigració d’arrel andalusa a Catalunya, però se’n sortia prou bé. També havia escrit articles a l’Avui i a La Vanguardia. Juntament amb Jaume Vilalta i Josep Arqués, va ser patró de la Fundació Bernat Desclot, durant un temps propietària de la totalitat de les accions del diari Avui.

Home fidel al president Pujol, el 2009 va participar en la miscel·lània L’home, l’amic, el president. Homenatge a Jordi Pujol, amb seixanta col·laboradors i impulsada pels Amics de Jordi Pujol, en què desgranava Els inicis de Convergència Democràtica de Catalunya i les primeres eleccions (1977-1980). Goicoechea va ser dels “amics” que ni van retirar ni van amagar l’amistat al president Pujol en el primer període de la post-confessió. En va ser amic tota la vida, i es van veure pocs dies abans que ell morís.

Home de caràcter, va patir quan la seva família va ser perseguida injustament pels implacables aparells de l’Estat en l’etapa posterior als Fets d’octubre de 2017. Goicoechea era una d’aquestes persones en general anònimes, però molt conegudes dins dels cercles polítics i nacionalistes, que feien de contrafort del país. Va ser, per tant, una de les persones que va ajudar a construir la primerenca Generalitat de Catalunya i el nou país sorgit de la dictadura franquista.

Des de feia uns anys que se li havia diagnosticat una malaltia contra la qual lluitava i que finalment se’l va emportar. Ell va viure i va ajudar a construir una època en què hi havia una suma ingent de petites i mitjanes il·lusions que anaven acompanyades de bons resultats, una època en què la política mantenia una certa seriositat i on les promeses, en línies generals, es feien realitat i el país continuava caminant amb orgull. Era un home de partit que tenia el país com a divisa.

(*)