tot recordant
Palau Ferré, pintor de la vitalitat expressiva
L’1 de gener de l’any 2000 ens va deixar un dels artistes més singulars de l’art català del segle XX
“Que davant dels meus quadres puguin sentir una satisfacció per viure idèntica a la que sentia jo en el moment de pintar-los”, expressava el cubista Palau Ferré, artista figuratiu de les segones avantguardes que ens va deixar l’1 de gener del 2000, aquesta setmana fa vint-i-cinc anys.
Nascut a Montblanc el 1921 i instal·lat a Barcelona des de meitat de la dècada dels quaranta, Maties Palau Ferré –que signarà les seves obres amb els dos cognoms– es forma a les aules de l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona. D’aquella etapa d’aprenentatge, anys després, en una entrevista al setmanari Presència, Palau Ferré detallava a la periodista Carina Filella com alguns professors van aconsellar-los que defugissin del color vermell per les dificultats que aquesta tonalitat suposava a la tela. Tenint en compte aquesta circumstància, des d’aleshores el vermell esdevé un dels colors predilectes de les seves composicions. “Les persones que no sàpiguen sortir de les acadèmies, no val la pena que hi entrin”, remarcava l’artista.
D’aquesta manera, a partir de l’impacte que les seves obres postcubistes tenen a les primeres mostres col·lectives dels cinquanta, les capçaleres de premsa de la capital catalana –com El Correo Catalán o la revista Destino– s’interessen pels plantejaments de Palau Ferré, pintor que esdevindrà aviat un dels noms rellevants de la nova generació de joves artistes de l’art català de postguerra que volen anar més enllà dels límits pictòrics tradicionals, tot contribuint amb els seus pinzells a teixir la incipient represa cultural del país. La il·lustració del passatge del Cant de les sirenes de l’Odissea que Palau Ferré va dibuixar per a la portada del segon volum de la col·lecció d’Els Autors de l’Ocell de Paper, que l’editor Joan Crusellas publica el 1955 amb textos de Joan Fuster, Josep Maria Espinàs i Gumersind Gomila, en donen bona mostra.
Que la seva primera exposició individual sigui el 1956 a la cèntrica Sala Gaspar ens permet copsar l’eclosió de l’artista a la ciutat comtal. També en aquella segona meitat de la dècada dels cinquanta, Palau Ferré participa en quatre edicions consecutives dels prestigiosos Salons d’Octubre, en els quals es donen a conèixer els principals nous noms del renovat panorama artístic d’aleshores.
En aquest context d’auge, és especialment interessant el fet que Maties Palau Ferré obviï adherir-se als diversos grups generacionals que aniran naixent aleshores a la ciutat, i se centri en construir la seva pròpia carrera artística, que el porta, el 1957, a exposar a Madrid i Londres, i a sentir la crida de París on s’amerarà, a través de les beques del govern francès, del bullici heterogeni existent a la ciutat de la llum. “Quan tornaves tenies una visió completament diferent de les coses” reconeixia anys després als periodistes Ferran Espada i Albert Paris en una entrevista a doble pàgina en aquest diari. Si l’informalisme s’obria pas al món de l’art, i l’abstracció passava a centrar els focus mediàtics, Palau Ferré es manté fidel a la representació de la figura incorporant, també, aquells elements novedosos que poden interessar-li. “Cal tornar a la figuració, però amb l’experiència de tots els ismes”, defensava.
I són precisament els olis –sempre figuratius– que pinta al seu taller de Montblanc a la dècada dels anys seixanta, després de tornar de l’Hexàgon, els que avui més identifiquen l’artista, i que conformen l’estil inspirador i les temàtiques que ens venen a la ment al parlar de Palau Ferré. Es tracta de natures estàtiques amb síndries intenses, peixos simbòlics i lluminosos gotims de raïm; de composicions florals protagonitzades per gira-sols grocs agegantats, una munió de roses i gladiols esvelts; així com les seves virtuoses figures d’arlequins de la Commedia dell’arte, sirenes mitològiques d’arrel grecollatina o dones pensatives que interpel·len l’espectador.
Així, a través de la vitalitat expressiva dels seus quadres de formes cubistes, i amb alguns elements naïf, eren els periodistes, col·leccionistes i apassionats de l’art aquells que a la dècada dels seixanta i dels setanta descobrien els paisatges del Camp de Tarragona tot anant a conèixer i visitar el pintor de Montblanc, ben a la vora del Monestir de Poblet. És aquesta peregrinació artística la que fa que avui les apreciades obres de Palau Ferré es trobin disseminades en una gran quantitat de col·leccions particulars d’arreu de Catalunya i de l’àmbit internacional, que actualment la família de l’artista està catalogant i estudiant.
En plena esplendor, el contracte que el pintor va signar amb un marxant –i que va acabar en l’àmbit judicial– va estroncar la seva carrera artística a meitat dels setanta. El 16 de maig de 1974 el Tribunal Suprem va sentenciar que per cloure les clàusules contractuals que havia signat, l’artista havia –encara– de pintar més de quaranta metres quadrats de pintura a l’oli. Després de complir la sentència, Palau Ferré deixa d’exposar i serà conegut com “el pintor que cremava els seus quadres”, com ressenyava el sacerdot i periodista Joan Subirà a les pàgines del diari Avui. Ja a la dècada de 1990, els darrers anys de la vida, Palau Ferré va col·laborar amb entitats i onegés il·lustrant cartells de projectes socials i campanyes a favor dels Drets Humans.
Després de la seva mort, l’any 2000, són diverses les exposicions i publicacions que han recordat la figura del pintor. Recentment, l’any 2021 la Generalitat de Catalunya va celebrar el centenari del naixement de l’artista amb la commemoració oficial de l’Any Palau Ferré que vaig tenir l’honor de comissariar, i el 2023 l’escriptor Màrius Serra va inspirar-se en la vida de Palau Ferré per a escriure la novel·la La dona més pintada.
(*)