TOT RECORDANT
Arthur Miller, la veu crítica d’Amèrica
L’autor de ‘Mort d’un viatjant’ va morir fa vint anys convertit en un dels escriptors més influents del segle XX
Just avui fa vint anys ens va deixar a Connecticut Arthur Miller (Nova York, 1915), quan en tenia 89. Va ser el dramaturg de llengua anglesa més influent i popular del segle XX juntament amb Tennessee Williams. Va ser conegut i va guanyar fama també pel fet de ser l’escriptor que va enamorar a Marilyn Monroe i per l’èxit de moltes de les seves obres i guions a Hollywood mentre era perseguit pel maccarthisme.
Miller va ser un dels autors que amb més força i talent va posar en dubte el somni americà, fet que es va reflectir especialment en la seva obra més representada a tot el món, Mort d’un viatjant. Tot i que algunes de les seves grans obres van triomfar a Broadway, va acabar renegant d’aquesta minicapital mundial del teatre i de tota la indústria cultural del país aferrada a un únic concepte, els beneficis.
Seria interessant veure’l, en els temps actuals, opinar sobre Trump o el vicepresident J.D. Vance, un escriptor que té una concepció del somni americà diametralment oposada. En tenim algunes pistes. Va ser sempre molt crític amb la política imperialista del seu país, no només des dels seus anys a la universitat, sinó també en la invasió de l’Iraq.
L’autor provenia d’una família de migrants polonesos arruïnats durant la crisi del 1929, una circumstància que va afectar de ple la seva vida i la seva obra, farcida de personatges frustrats per la fragilitat de l’anomenat somni americà. Paradoxalment, ell sí que va tastar, a diferència de la seva família, en primera persona la fama i la fortuna.
La seva vocació literària va sorgir quan va descobrir Dostoievski. Mentre estudiava periodisme a la Universitat de Michigan va fer les seves primeres incursions dramàtiques. El seu primer gran èxit va arribar amb Tots eren fills meus, premiada pels crítics de Nova York (1947), on ja posava en dubte els valors de la societat del benestar del seu país en un context de postguerra. Tot just dos anys després va arribar Mort d’un viatjant (1949), la història d’un home corrent, Willy Loman, derrotat per la desesperació. L’obra li va valer el Pulitzer i li va obrir les portes del cel. Es va estrenar a Broadway quan ell tenia només 33 anys. Ja era un gegant del teatre americà.
La seva ploma afilada i les circumstàncies del temps, la Guerra Freda, el van portar a declarar, com molts dels seus col·legues, davant el Comitè d’Activitats Antiamericanes després de l’estrena de Les bruixes de Salem (1953), una faula contra el fanatisme i la superstició emmirallada en les guerres de Corea i del Vietnam, que havia denunciat públicament.
La metàfora de la cacera de bruixes era prou evident. Aquell episodi el va enemistar per sempre més amb Elia Kazan, delator dels seus col·legues i qui havia dirigit l’estrena de La mort d’un viatjant. Se l’acusava d’un intent d’allistar-se per lluitar a la Guerra Civil espanyola, de la militància en un partit laborista i d’unes obres que, segons la censura, sempre donaven una imatge negativa dels EUA. Quan va ser cridat a Washington, Miller els va plantar cara, una actitud que li va costar una multa de 500 dòlars.
Altres obres destacades en què va mostrar la seva capacitat com a narrador i crític de la societat del seu temps van ser Panorama des del pont (1955), Després de la caiguda (1963), El preu (1968) i L’Arquebisbe (1977). No va poder defugir ser un dels homes més citats en les notes de societat dels mitjans del país arran de la seva relació i del seu casament amb Marilyn Monroe, l’actriu més encisadora de la seva generació, per a la qual va escriure el guió de Vides rebels, una oda al desarrelament i la decadència. Filmada per John Huston, va ser l’última pel·lícula de l’actriu abans de la seva tràgica mort. La relació amb Miller, condemnada des del principi, ja s’havia trencat. L’autor va relatar la seva pròpia experiència amb l’actriu a l’obra Tras la caída (1964).
Miller i Monroe, que ja havia flirtejat amb el president Kennedy, s’havien conegut a l’Actor’s Studio de Nova York. Van trobar-se a mitjan anys cinquanta, quan el món intel·lectual, artístic i cinematogràfic del país era perseguit sense contemplacions per McCarthy. De fet, Les bruixes de Salem va ser considerada la paràbola perfecta de la cacera de bruixes d’aquells anys. A mitjan anys noranta, l’obra va ser duta al cinema amb el títol d’El crisol, protagonitzada per Daniel Day Lewis, gendre del dramaturg.
També es van portar a la gran pantalla altres peces cabdals de Miller. Sidney Lumet va adaptar el 1961 Panorama des del pont, obra amb què Miller havia guanyat el seu segon Pulitzer. Dustin Hoffman, per la seva banda, va interpretar el paper principal a la versió de Mort d’un viatjant que va fer l’alemany Volker Schlödorf. Miller també va fer d’actor a Eden, un film de l’israelià Amos Gitai sobre els jueus que als anys trenta van anar a Israel per fundar les comunitats socialistes dels quibuts.
El 1962, Miller es va casar amb la fotògrafa Inge Morath, amb la qual va tenir dos fills, un dels quals, Rebecca, ha estat una reconeguda escriptora i cineasta. El 1987 va publicar la seva autobiografia, en què no va defugir la crítica d’uns temps més foscos dels que alguns imaginaven.
La seva obra dramàtica va tenir, com a tants altres països, un impacte directe entre els autors catalans, com ara Josep Maria Benet i Jornet. Una de les adaptacions més recordades és la que va dirigir Ferran Madico al Romea de Tots eren fills meus.