Miquel Strubell i Trueta, d’Oxford a Palamós

Pocs dies abans de morir, el 5 de març del 2022, ara fa tres anys, el sociolingüista Miquel Strubell va dictar Carta a Europa, un article emotiu en el qual instava el Vell Continent a enfortir els valors europeus a través de l’autodeterminació de Catalunya. “Quan es despertarà Europa i es convertirà en allò que molts havíem somiat?”, es preguntava a l’escrit. Aquest és un text que sintetitza els principals motors que van moure el seu impuls al llarg de tota la seva vida: “Hi ha un problema. I no el tinc jo, el problema; és Europa qui el té.” La cerimònia de comiat, al tanatori de Sant Gervasi, va coincidir amb la del cantant iconoclasta Pau Riba –Noia de porcellana–, tot evidenciant les diverses visions complementàries, amb interrel€acions, de la societat catalana de les darreres dècades.

Miquel Strubell i Trueta (Oxford, 1949 - Palamós, 2022), nascut a Anglaterra, fill de la historiadora Amèlia Trueta i el pilot de la Royal Air Force Michael B Strubell, i llicenciat en psicologia, aviat va fer del multilingüisme el seu principal camp d’estudi, i de l’activisme catalanista, el seu propòsit vital. Així, a més de formar part d’una nissaga històrica de l’exili a Anglaterra, la del recordat doctor Josep Trueta (Barcelona, 1897 - 1977), Miquel Strubell, juntament amb el seu germà Toni –durant anys a la Universitat de Deusto, després diputat per Girona al Parlament de Catalunya, actualment a les efemèrides d’El Punt Avui–, és un d’aquells noms que ha estat ben present en les diverses tipologies polítiques i culturals del catalanisme de l’últim quart del segle XX i les primeres dècades del segle XXI.

Així, ja el 1980 Miquel Strubell va ser cap del Servei de Normalització Lingüística de la Generalitat de Catalunya amb Aina Moll com a directora general –com després amb Miquel Reniu i Lluís Jou–, i al llarg dels anys posteriors va dirigir l’Institut de Sociolingüística Catalana, va ser vicepresident del Consorci per a la Normalització Lingüística, així com secretari del Consell Social de la Llengua Catalana. També en l’àmbit acadèmic va dirigir els Estudis d’Humanitats i Filologia de la Universitat Oberta de Catalunya, i posteriorment la càtedra Linguamón de Multilingüisme, també a la UOC. Són nombroses les seves publicacions i recerques en relació amb les polítiques lingüístiques, la revitalització de llengües, la transmissió intergeneracional i els plantejaments europeus.

Com pel seu vessant a l’administració i a la universitat, Miquel Strubell va excel·lir també en l’activisme de país, creant iniciatives i enfortint entitats de la societat civil. El seu nom està relacionat amb una multiplicitat de sigles, des de Catalunya 2003 –agrupació sobiranista al voltant de Pere Esteve– a Sobirania i Progrés, del nucli pluridisciplinar Cercle XXI a la Fundació Catalunya Fons, així com, és clar, amb l’Assemblea Nacional Catalana, entitat de la qual va ser un dels seus membres fundadors, juntament amb Pere Pugès, Miquel Sellarès i Enric Aïnsa.

D’aquesta manera, tant podies compartir amb Miquel Strubell un simposi al CCCB al voltant de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELRoM), com entaular-t’hi en un dinar prop dels jardins de la Tamarita de Barcelona per explorar en petit comitè les finestres d’oportunitat de les institucions comunitàries; o bé, coincidir en els preparatius d’una mobilització de país; o trobar-lo al teatre La Gorga, a la presentació d’un volum d’homenatge al metge palamosí Dalmau Norat, que es va allistar a la Royal Army durant la Segona Guerra Mundial i que anys després acabaria esdevenint alcalde de la població baix-empordanesa.

Com ens recordava l’escriptor David Pagès i Cassú, Miquel Strubell, “de tracte afable i cordial, estava molt vinculat amb Palamós, població d’on és filla la seva muller, Carme Prats”. Així mateix, el filòleg Jordi Manent en destacava el caràcter optimista: “D’una educació i caràcter exquisits, Strubell representava el perfecte gentleman anglès”; i el catedràtic Emili Boix en remarcava que “pels seus contactes, pel seu plurilingüisme i fins i tot pel seu tarannà cordial i charmante, Strubell va saber actuar de diplomàtic en nom d’un país que no està autoritzat a tenir relacions exteriors sobiranes”.

Com a membre del consell consultiu de Plataforma per la Llengua, Miquel Strubell i Trueta remarcava en una campanya de l’ONG del català que “cal que la ciutadania parli en català en totes les circumstàncies per demostrar que és una llengua útil i facilitar que els nouvinguts se la facin seva i arrelin a casa nostra, sense haver de renunciar a cap altra identitat”. A més, Strubell havia estat, des de la seva creació, patró de la Fundació Vincle. Els que vam compartir amb ell projectes i anhels, recordem que a les trobades i reunions sempre hi feia aportacions positives amb voluntat de construir i, com a persona creativa, proposava anar més enllà d’allò que aparentment semblava possible, per les circumstàncies de cada moment.

En aquest context, Miquel Strubell també va ser una figura clau –primer director d’activitats, després president– de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, institució que malauradament també ara fa poques setmanes ha perdut el seu antic tresorer, el vilassarenc Joan Albert Casanovas Berdaguer (1949 - 2025). Així, ara que aquest anys fa mig segle de l’inici de l’històric Congrés de Cultura Catalana –commemoració que s’enllaçarà amb la celebració d’un Nou Congrés–, és una bona ocasió per recordar i homenatjar la figura de Miquel Strubell i Trueta, el sociolingüista compromès que obria camí a les institucions europees.

(*)