Jesse Owens, un heroi de l’atletisme

El 31 de març del 1980, el món de l’esport es va acomiadar d’una de les seves grans llegendes: Jesse Owens. Quaranta-cinc anys després de la seva mort, la seva figura continua sent un símbol de lluita, superació i resistència contra la discriminació racial. L’atleta nord-americà va deixar una empremta inesborrable en la història dels Jocs Olímpics i en la societat del segle XX.

Nascut el 12 de setembre del 1913 a Oakville, Alabama, Jesse Owens va créixer en un ambient de pobresa i segregació racial. La seva família, dedicada a l’agricultura, es va traslladar a Cleveland, Ohio, quan ell tenia nou anys. Va ser allà on va començar a demostrar el seu talent esportiu, sota la tutela de l’entrenador Charles Riley. Durant la seva etapa a l’institut East Technical High School, Owens va començar a destacar en l’àmbit nacional i va aconseguir marques impressionants, com un salt de llargada de 7,56 metres i una velocitat de 10,4 segons en els 100 metres llisos. Després d’acceptar una oferta de la Universitat Estatal d’Ohio, Owens va continuar millorant el seu rendiment esportiu. Va guanyar vuit campionats de l’NCAA i va assolir una fita extraordinària el 25 de maig del 1935, quan, en només 45 minuts, va batre quatre rècords mundials en diferents disciplines atlètiques. Aquest èxit el va consolidar com una estrella de l’esport.

La seva consagració mundial va arribar en els Jocs Olímpics de Berlín del 1936. En un context marcat per la propaganda nazi i la idea de la superioritat de la raça ària, Owens va desafiar les expectatives racistes i es va imposar amb autoritat en quatre proves: 100 metres llisos, 200 metres llisos, salt de llargada i el relleu 4x100 metres. L’èxit d’Owens va ser un cop dur per a la ideologia nazi. Encara avui es discuteix si Hitler va refusar donar-li la mà, però la veritat és que Owens va ser aclamat per 110.000 espectadors a l’Estadi Olímpic de Berlín i es va guanyar el respecte del seu rival alemany Luz Long, que el va ajudar en la competició de salt de llargada. La seva amistat amb Long, malgrat les diferències imposades pel règim, és un dels grans símbols d’aquells Jocs.

Tot i la seva gesta històrica, Owens va haver d’afrontar la dura realitat del racisme als Estats Units. En tornar, no va ser rebut pel president Franklin D. Roosevelt ni va rebre cap reconeixement oficial immediat. Va haver de treballar en feines precàries per sobreviure i durant molts anys es va dedicar a fer xerrades i promocionar esdeveniments esportius per mantenir-se econòmicament. El seu esforç no va ser només atlètic, sinó també social. Owens va intentar promoure la igualtat de drets i va ser una veu influent en la lluita pels drets civils als Estats Units. Malgrat les dificultats, mai no va perdre el seu esperit de superació i va continuar sent una inspiració per a les generacions futures.

A mesura que els anys van passar, el reconeixement a la figura d’Owens va créixer. El 1976, el president Gerald Ford li va concedir la Medalla Presidencial de la Llibertat i, a títol pòstum, el 1990, va rebre la Medalla d’Or del Congrés. A més, nombrosos premis i distincions s’han dedicat a la seva memòria, i la seva història s’ha explicat en llibres, documentals i pel·lícules. El 1984, la ciutat de Berlín va batejar un carrer amb el seu nom, i escoles i institucions de tot el món han seguit aquest exemple per honrar el seu llegat.