política
Ha mort Lluís Prenafeta, l’ombra del poder de Jordi Pujol
Condemnat per corrupció el 2017 pel cas Pretòria, va ser l’artífex dels viatges internacionals del president, de Televisió de Catalunya i de Port Aventura
Un dels personatges més remarcables de la política catalana als anys vuitanta, Lluís Prenafeta i Garrusta (Ivars d’Urgell, 1939), ha mort als 86 anys. El 1976 va entrar a militar a Convergència Democràtica de Catalunya i va ser clau en l’ascens al poder de Jordi Pujol ja que va liderar bona part de la campanya que el va portar, contra pronòstic, a la presidència de la Generalitat. Pujol el va mantenir al seu costat com a secretari de Presidència (1980-1990).
En aquells anys es va guanyar la fama de ser l’ombra al poder del pujolisme i el pilar sobre el que es va sustentar l’hegemonia de Convergència durant tots aquells anys. El 1999 publicaria, de fet, un llibre titular precisament L’ombra del poder amb la col·laboració del periodista Vicent Sanchís. En l’obra hi manifestava la seva admiració per Pujol a la vegada que carregava sense contemplacions contra alguns periodistes i alguns fiscals que, segons ell, li havien fet la vida impossible.
Al costat de Pujol, va impulsar viatges oficials del president als Estats Units, Israel i el Vaticà, entre d’altres. També va tenir una aportació decisiva en projectes de gran repercussió mediàtica, com ara el naixement de Televisió de Catalunya, la creació de Port Aventura i l’establiment de loteries de la Generalitat. Pujol va reconèixer en les seves memòries que Prenafeta va ser l’artífex de molts dels seus èxits.
Després de deixar el càrrec al govern, del 1990 al 1994 va ser president de Petrocat, empresa promoguda per la Generalitat amb la col·laboració de Repsol i CEPSA. Va tenir participacions en diferents societats internacionals i en l’àmbit comunicatiu va ser un dels fundadors d’El Observador (1990-93), diari en castellà que tenia l’objectiu de competir amb La Vanguardia. Ell mateix va admetre que va ser un “mal negoci”. Només va durar tres anys.
El 1990 Va ser president de la societat Túnels del Cadí, càrrec que va abandonar el 1994. El 2001 va impulsar la Fundació Catalunya Oberta (2001), que va definir com “una entitat independent emmarcada en la ideologia lliberal.”La idea principal era analitzar, defensar i promoure els valors de la societat oberta, la llibertat, la democràcia i l’economia de mercat. L’entitat va deixar d’existir el 2017.
A principi dels noranta la fiscalia de Barcelona el va investigar després que el sindicat CNT i un grup d’avocats l’acusessin d’haver-se aprofitat del seu càrrec públic per a interessos personals. És el procés que es va conèixer com a cas Prenafeta. El 1993, el jutge Lluís Pascual Estevill, que més tard seria condemnat per prevaricació en altres casos, en va arxivar les diligències perquè va entendre que Prenafeta no havia comès cap delicte.
L’any 1994, coincidint amb la marxa de Petrocat i Túnels del Cadí es va parlar d’un distanciament entre ell i Jordi Pujol. Ell ho va desmentir dient que ho deixava per dedicar-se a les inversions amb Rússia a través de la seva empresa Juspi. Les seves accions empresarials s’han estès al Kazakhstan i l’Uzbekistan. Es va dedicar també, fins avui, a l’assessorament immobiliari i elèctric.
Prenafeta va ser detingut i empresonat el 2009 pel cas Pretòria. Finalment, vuit anys després va ser condemnat a 1 any i 11 mesos de presó per haver reconegut que havia cobrat comissions il·legals, pactades amb l’exconseller Macià Alavedra i un diputat socialista, de més del tres per cent en operacions urbanístiques. Va admetre, a més, delictes com els de tràfic d’influències i blanqueig de capital. El pacte amb la fiscalia, que li va estalviar entrar a la presó, li va costar uns cinc milions d’euros.
Sobre el llarg procés judicial, el 2010 va escriure El malson: Quan la realitat supera la ficció. En l’obra hi va recordar la seva estada als calabossos de la caserna de Sant Andreu de la Barca, als soterranis de l’Audiència Nacional i a les presons de Soto del Real i Brians II. La detenció va ser ordenada per Baltasar Garzón.
Tot i que en els darrers anys s’havia apartat de la política i la seva presència pública durant les últimes dècades va ser pràcticament nul·la, el 2010 va assistir a la presa de possessió d’Artur Mas com a president de la Generalitat, fet que va provocar crítiques entre els diputats de l’oposició.
Era un agran aficionat a la lectura i el teatre i sempre havia manifestat la seva predilecció per Josep Pla.