Benito Mussolini, 80 anys de la caiguda del Duce i l’herència del feixisme

Avui, 28 d’abril del 2025, es compleixen 80 anys de l’afusellament de Benito Amilcare Andrea Mussolini, nascut a Dovia di Predappio el 29 de juliol del 1883 i mort a Giulino di Mezzegra el 1945. Fill d’un ferrer i d’una mestra d’escola, Mussolini va iniciar la seva trajectòria com a docent i agitador socialista, seduït sobretot pel caràcter revolucionari d’aquest moviment durant els inicis del segle XX.

Expulsat de Suïssa i d’Àustria per la seva activitat política, va tornar a Itàlia decidit a fundar un nou corrent ideològic i polític, i l’any 1919 va crear a Milà els Fasci Italiani di Combattimento, que l’any següent es van transformar en el Partit Nacional Feixista. La combinació de nacionalisme, corporativisme, propaganda d’estat i violència organitzada contra l’oposició va seduir molts sectors de la burgesia i del món rural italià, fins al punt que la feblesa del govern parlamentari va facilitar la famosa Marxa sobre Roma el 22 d’octubre del 1922. Sense oposició militar ni política, el rei Víctor Manuel III va nomenar Mussolini primer ministre el dia 30 del mateix mes, i a poc a poc el Duce va consolidar un règim dictatorial que eliminava qualsevol forma de dissidència.

Els primers anys del seu govern van servir per resoldre la Qüestió Romana amb els Pactes del Laterà del 1929, que van establir relacions diplomàtiques amb la Santa Seu a canvi de reconèixer l’estat pontifici. La propaganda feixista va aprofitar aquesta aliança per reforçar la imatge de Mussolini com a salvador de la pàtria. Paral·lelament, el Duce va emprendre grans projectes d’infraestructures, va impulsar la conquesta d’Etiòpia el 1935 i l’annexió d’Albània el 1939, a més d’enviar ajuda a Franco durant la Guerra Civil espanyola.

Amb l’ascens d’Adolf Hitler a Alemanya, Itàlia va entrar en l’Eix i, després de les primeres victòries alemanyes, Mussolini va declarar la guerra als aliats l’estiu del 1940. El desastrós comportament de l’exèrcit italià a Grècia, al nord d’Àfrica i la invasió aliada de Sicília el juliol del 1943 van provocar el desprestigi del règim. El rei va donar suport a un cop d’estat intern que va destituir el Duce i el va posar empresonat. Poc després, va ser alliberat per paracaigudistes alemanys i va prescriure la República Social Italiana al nord del país, tot i que l’ofensiva aliada i la resistència partisana van fer inviable la seva supervivència política. Mussolini va ser capturat a Dongo el 27 d’abril del 1945 i afusellat l’endemà amb Clara Petacci, els cadàvers de tots dos van ser penjats a la plaça Loreto de Milà, simbolitzant així la caiguda definitiva del feixisme.

Vuitanta anys després, l’ombra del feixisme continua més present que mai a l’escena política italiana. Formacions com Germans d’Itàlia, encapçalades per Giorgia Meloni, reivindiquen la pàtria i la “família tradicional” amb un discurs que, malgrat el distanciament retòric de l’etiqueta feixista, conserva tota la simbologia nacionalista i autoritària heretada dels anys trenta. Els successius partits postfeixistes, des del Moviment Social Italià fins a l’Aliança Nacional i, més recentment, la mateixa Germans d’Itàlia, han refet la marca ideològica sota noves sigles, però amb uns missatges similars: control de la immigració, protecció dels valors tradicionals i crítica a les institucions europees. Al costat d’això, figures vinculades al llegat de Silvio Berlusconi han servit de pont mediàtic i tàctic per a aquests nous corrents, oferint una façana més liberal als diversos discursos reaccionaris.

També la mateixa família Mussolini és avui protagonista d’una curiosa disputa política i també mediàtica. Nets com Alessandra i Rachele han ocupat càrrecs públics en formacions properes a l’extrema dreta, tot presentant-se com a hereus culturals d’un llegat totalment prehistòric. La seva aparició subratlla fins a quin punt la memòria de Mussolini continua sent objecte de conflicte en la societat italiana, entre aquells que en reivindiquen els “èxits” i els que recorden amb claredat el cost en llibertats i vides humanes.

En un context més ampli, Europa assisteix a l’auge de partits populistes i postfeixistes, com Vox a l’Estat espanyol, Aliança Catalana a Catalunya i el Rassemblement National a França, que comparteixen l’explotació del malestar social, la desconfiança en les institucions i un discurs identitari i excloent. Si bé molts intenten netejar-se dels símbols directes del passat, la seva agenda sovint desemboca en polítiques de xoc contra els drets de les minories i en la retòrica de la nostàlgia nacionalista que Mussolini va cultivar durant molts anys.

Aquells que van patir la repressió, la censura i la guerra saben que la democràcia requereix vigilància i memòria activa. Fa 80 anys, la mort de Mussolini va posar un punt final al seu règim feixista, però avui més que mai cal preservar la lliçó històrica. Com s’està veient arreu d’Europa i també a Amèrica, l’autoritarisme està ressorgint en noves formes i està posant en perill els fonaments dels valors democràtics que es donaven per conquerits després de la Segona Guerra Mundial.