cultura
Mor al Brasil Francesc Faus, sacerdot i poeta català
Membre de l’Opus, als anys cinquanta va formar part de la clandestinitat cultural antifranquista
El sacerdot, poeta i escriptor català Francesc Faus i Pascuchi (15 d’octubre de 1931, Barcelona) va morir ahir a São Paulo als 93 anys a causa d’una insuficiència respiratòria provocada per un càncer de pulmó, segons van confirmar diferents mitjans brasilers. Va ser un dels primers fidels de la Prelatura de Barcelona i era un dels sis fills del notari i històric conseller jurídic de la Generalitat Ramon Faus i Esteve.
El 1951 va quedar tercer en el premi Óssa Menor de poesia amb el llibre inèdit Intentar una alba rere Joan Vinyoli i Joan Perucho. Alguns del seus amics i companys d’aquells anys van ser Albert Manent, Jordi Cots i Joan Reventós. Sentia una gran admiració per Carles Riba. No només això, va guardar sempre un exemplar de Del joc i del foc que el poeta li havia dedicat.
Es va llicenciar en Dret (1953) a la Universitat de Barcelona i el 1955 va ser ordenat sacerdot. Influït per Riba, Hölderlin i Espriu, la seva obra més influent d’aquells anys va ser El viatge (1960), on va explicar simbòlicament l’aventura de l’home cap a Déu. L’obra va ser finalista del premi Clementina Arderiu.
Abans de traslladar-se al Brasil, el 1961, on va exercir de sacerdot de l’Opus Dei, va formar part del nucli religiós de la resistència antifranquista, sobretot en l’àmbit cultural. Va publicar diversos poemes en català i va editar clandestinament la revista jurídica universitària Fórum el 1950.
Va ser detingut per la Brigada Social quan va assistir a l’enterrament de Josep Pous i Pagès, l’antic president del Consell Nacional de la Democràcia Catalana. El van portar a les cel·les de Via Laietana, on va estar incomunicat durant tres dies.
Posteriorment la seva vida va fer un tomb. A Roma, mentre feia el seu doctorat en Dret Canònic a la Universitat Pontifícia de Tomàs de Aquino, va viure amb el fundador de l’Opus Dei, Josémaría Escrivá de Balaguer, amb el qual va mantenir una estreta amista.
A partir de llavors va esdevenir un dels homes més influents de l’organització just abans d’anar a viure el Brasil, on va exercir la seva activitat religiosa fins a la seva mort. Va ser un dels traductors al català del llibre fundacional del’Opus: Camí, escrit per De Balaguer.
Al Brasil va fer bona part de la seva obra en prosa en portuguès, sobretot articles en revistes culturals parlant dels principals escriptors brasilers. El 1993 la Unió Brasilera d’Escriptors de Rio de Janeiro el va escollir com una de les personalitats culturals d’aquell any. A São Paulo va exercir, segons explicava ell mateix en el seu web personal –padrefaus.org– una intensa activitat de formació cristiana i atenció espiritual entre estudiants universitaris i professionals, així com activitats de suport a sacerdots i seminaristes.
Alguns dels seus poemes en catalans dels anys cinquanta van ser publicats en els reculls Un segle de poesia catalana de Jaume Bofill i Antoni Comas (Edicions Destino, 1968) i en l’Antologia de sacerdots poetes de Josep Grau i Collell (Zúric, 1975). També va publicar en portuguès nombroses obres sobre virtuts i vida cristina, espiritualitat catòlica i l’Opus Dei i va recuperar un antic recull que tenia pendent des del seu viatge al Brasil: La roda i el vent.