cultura
Adeu a Josep Montserrat, el gran teòleg i filòsof contra els poders establerts
Catedràtic històric de la UAB, va combatre el franquisme i el poder polític del Vaticà
Un dels grans filòsofs i teòlegs catalans dels darrers seixanta anys, Josep Montserrat i Torrents (Barcelona, 1932), catedràtic emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ens va deixar el passat 21 d’abril als 92 anys. A banda d’abraçar uns coneixements a l’abast de pocs mortals, va ser un conegut activista dels moviments d’esquerres, antifranquista i va redactar juntament amb el professor Francesc Espinet, el primer Manifest de Bellaterra, nou mesos abans de la mort de Franco. El text, titulat Per una universitat nova en una societat democràtica, va ser acceptat finalment pels professors una vegada desaparegut el dictador.
Va esdevenir amb els anys un dels grans crítics del Vaticà com a institució religiosa i el considerava, de fet, com una “pura negació” de l’Evangeli, segons va admetre una controvertida entrevista a El País el 1990 en la presentació de la seva polèmica obra La sinagoga cristiana. La seva visió de Jesús tampoc deixava indiferent, ja que el va descriure com un jueu que no es creia ni fill de deu, ni un il·luminat, Posteriorment el seu missatge, segons la seva visió, va ser polititzat, sobretot per Sant Pau, que el va proclamar com a messies. En aquest sentit, va publicar algunes de les seves principals conclusions històriques a El Galileo armado. Historia laica de Jesús (2007). El 2014, va ampliar les conclusions a ¿Quien mató a Jesús?, on va posar sobre la taula els arguments històrics i filosòfics que demostren que els evangelis no tenen cap fiabilitat. Jesús hauria estat executat pels romans com a sediciós sense cap intervenció per part dels jueus.
Diplomat en Magisteri (1954) va ser sacerdot entre el 1958 i el 1968. Ho va deixar pels seus posicionaments polítics. Llicenciat en filosofia (1970), va completar la seva àmplia formació a Barcelona, Roma, Münster (Alemanya), París i Benarés (Índia). A Itàlia es va doctorar en teologia a la Universitat Pontifícia Gregoriana. Els seus primers problemes amb la censura van arribar pel seu activisme polític, social i religiós durant el Concili Vaticà II.
El seu posicionament el va excloure dels mitjans fins ben entrats als anys setanta. Jessica Jaques, professora de Filosofia de la UAB, recorda en el seu escrit de comiat, que el govern franquista li va denegar el “certificat de bona conducta política”, fet que li va impedir exercir com a mestre i continuar col·laborant a Radio Nacional, TVE, Tele/eXprés i La Vanguardia, entre d’altres.
Montserrat va ser secretari del Congrés Universitari Català el 1978 i director del departament de Filosofia de la UAB del 1986 al 1992, on havia fundat el 1974 el conegut com a col·lectiu antiautoritari per a la paideia filosòfica. El 1996 va esdevenir catedràtic i el 2002, qua es va jubilar, catedràtic emèrit. En l’àmbit internacional va ser professor convidat a la Universitat Catòlica de Xile i la Universitat Internacional de Venècia i director d’estudis convidat a l’escola Hautes Études de París. A Barcelona, a més, va fundar l’escola d’egiptologia del Museu Egipci i va formar part de la Societat Francòfona de Coptologia.
Era un erudit formidable. Escrivia en nou llengües, algunes d’antigues, i a banda de ser un gran especialista en el cristianisme antic, també havia estudiat i ensenyat filosofia antiga occidental, oriental i copta. L’Índia i Egipte eren dels seus destins habituals.
També va ser l’autor de traduccions i edicions en camps com el del platonisme –era un gran admirador de La República, la filosofia de la ciència de l’antiguitat i el gnosticisme. Sobre el filòsof. Montserrat recordava, arran de la presentació de Plató. De la perplexitat al sistema (1995), que alguns tirans i dictadors moderns havien trobat inspiració en les seves idees.
Alguns dels seus treballs es van centrar en Epictet i Marc Aureli i Filó d’Alexandria. Va traduir els anomenats evangelis de Judes i de Maria, no reconeguts per l’església oficial.
Va formar part també de l’equip que va traduir els manuscrits de la biblioteca Nag Hammamdi. La seva descoberta, el 1945, va ser tota una fita en l’estudi del cristianisme antic.
Va publicar diferents obres acadèmiques, però en els darrers anys s’havia atrevit també amb la literatura escrivint tres novel·les, una en català: El barquer dels déus (UAB, 2005). Entre els seus nombrosos assajos hi ha Matrimoni, divorci, separació: noves perspectives (1969), Estudios sobre el Meodio de Olimpo (1970), Les eleccions episcopals en la història de l’Església (1972), Els gnòstics (1983), Las transformaciones del platonismo (1987) i, El desafío cristiano (1992).
La professora Jaques recorda que el seu l’antiautoritarisme anava acompanyat sempre d’un gran rigor en les seves classes. Els seus alumnes parlaven d’ell com un “mestre de vida”. El seu tarannà era el d’una persona extremadament original i al mateix temps discreta, compromesa políticament i amb un gran sentit de l’humor.
En els darrers anys havia viscut a Gósol (Berguedà), on s’havia aficionat a l’excursionisme. “Una bona manera de recordar-lo seria arrencar el camí amb la motxilla lleugera, el pas equànime, la mirada alerta i el sapere aude com a únic bordó.”