El tàndem Edigsa - Ona

Arran de la mort de Montserrat Úbeda volem recordar com va sorgir la llibreria i la seva relació amb la històrica discogràfica Edigsa. La notícia del retorn d’Ona als seus orígens (ubicació geogràfica cèntrica, capacitat, encara ampliada..) ens va produir a a tots els amics d’Edigsa que la vam crear una gran satisfacció.

Va ser amb profunda tristesa que vam haver de plegar al seu dia aquella botiga que tant havíem estimat, després de 20 anys de viure-la diàriament. I diem diàriament perquè l’antiga Ona estava ubicada al mateix local on teníem la seu social, les oficines i el magatzem d’Edigsa.

Dit això, com que les notícies que apareixen a internet són escasses i imprecises, i els errors es van repetint, hem pensat que seria bo deixar escrits els nostres records dels inicis d’Ona. Són els records de Josep Espar Ticó, Josep Maria Macip i Gich i Enric Cirici i Delgado.

Nosaltres pertanyem a la generació que va viure la guerra i la postguerra, que, educats en l’espanyolisme i el totalitarisme més absoluts, vam connectar en un moment donat amb alguns dels nostres germans grans que havien perdut la guerra però no l’esperança i que ens van ajudar a descobrir-nos com a poble i a ser-ne conseqüents. Formem part d’allò que J.B.Culla ha definit com: el nou catalanisme polític: “un nou nacionalisme que reflecteix la incorporació a la consciència nacional activa de la primera generació no marcada per la Guerra Civil i, en conseqüència, aspira a superar el sentiment de desfeta nacional que s’abaté sobre Catalunya el 1939.”

Així vam participar en l’organització de les Rutes Universitàries a Montserrat, en l’operació Galinsoga, en els fets del Palau de la Música del mes de maig de 1960 , en la creació de grups, cercles d’estudis.

Va arribar un moment que vam veure la necessitat i la possibilitat de crear una empresa discogràfica catalana, i, sota la inspiració i l’empenta de l’amic Josep Espar, pioner en tantes accions en favor del país, el 29 de maig del 1961 vam constituir Edigsa . Els socis fundadors van ser Josep Espar, Francesc Cabana Vancells, Ignasi Espar i Josep Maria Macip. Darrere nostre hi havia uns cent cinquanta amics escampats per tot el territori a qui vam anar transmetent les accions socials que havíem subscrit en la seva totalitat els fundadors i les de posteriors ampliacions de capital.

Teníem un pla molt precís d’allò que calia i volíem fer: ens inspiràvem en noms com Piaff, Brel, Brassens, Leo Ferré, Trenet, Bob Dylan, Joan Baez, Aretha Franklin, Ella Fitzgerald…I també en els espirituals i els clàssics americans. I volíem recollir en disc la veu dels nostres poetes, i fer discos per als infants, de contes, didàctics, com parlar dels instruments de la cobla, explicar la història de Catalunya amb cançons, recordar i renovar el nostre cançoner tradicional, iniciar una Antologia Històrica de la música catalana – cosa que vam poder dur a terme sota la presidència de Pau Casals i la direcció d’Oriol Matorell i de Salvador Pueyo– una sèrie de Discos d’Or de la sardana…. I tot això fet amb el màxim rigor literari, musical i de disseny gràfic.

Vam anar trobant els millors col·laboradors: Josep Maria Andreu, Jaume Picas, Jordi Sarsanedas, Josep Maria Espinàs, Joan Triadú, Enric Gispert, Antoni Ros Marbà, Oriol Martorell, Salvador Pueyo, Salvador Gratacòs, Manuel Cabero, Manuel Cubedo, Lleó Borrell, Francesc Burrull, Ricard Miralles, Josep Lluís Moraleda, Jordi Fornas, Francesc Guitart, Albert Prasts, Manuel Boix, G. Gallardo, Perez-Sanchez/Simmerman, Oriol Maspons, Leopold Pomés, Xavier Miserachs, Toni Catany, Colita, Pep Puvill, Montse Faixat...

A més vam reunir a l’empresa un excel·lent equip de col·laboradors, amb un compromès Antoni Serrà al davant. Idees clares, dificultats màximes, amb una censura ferotge que ens mutilava textos i ens declarava no reproduïbles en llocs públics els discos autoritzats.. Vam viure moments molt durs que ens van exigir molta constància i molts sacrificis personals.

Un dia d’acabaments de l’estiu de l’any 1962 l’Eliseu Climent ens diu: ”Ací a la universitat de València hi ha un xicotet que canta unes cançons amb una força extraordinària”. Ens envia una cinta. En escoltar-la a Edigsa, vam pegar un bot i ens vam abraçar ! Era el messies musical anhelat! El 13 de desembre de 1962, dia de Santa Llúcia, Raimon va venir de València en tren, acompanyat de Joan Fuster. L’esperàvem a l’andana del baixador del Passeig de Gràcia, Josep Espar, Josep Maria Macip i l’amic Joaquim Maluquer Sostres, a casa de qui s’hostatjava habitualment Joan Fuster. Raimon , amb aire tímid, guitarra sota el braç, va advertir-nos: “Jo no cante, pegue xillits” Textual. Beneits xillits! Estávem salvats; el futur pressentit i perseguit existia!

Aquella mateixa nit, després de la concessió dels premis de Santa Llúcia, a l’Hotel Colon, els assistents van poder fruir d’un tast del cantant valencià en un improvisat recital, que va continuar al local de la Pelleteria La Siberia. L’endemà un nou tast a casa dels germans Sayrach. I el dia 15 el deu primer recital multitudinari que vam muntar a l’auditori del Fórum Vergés, on el grup de l’Acadèmia al que pertanyíem tenia la seu social. El prop d’un miler de persones que omplien el local van quedar impactats.

Havia nascut un ídol de la cançó. La nostra força era la nostra gent. Convençuda, generosa, escampada per tot Catalunya. Que s’oferia per acompanyar els nostres artistes a actuar a qualsevol racó del país, que organitzava festivals. Comptàvem amb el recolzament de la gent de València –ja hem citat Joan Fuster i Eliseu Climent– també dels mallorquins: Francesc de Borja Moll, Josep Maria Llompart, dels rossellonesos: Jordi Pere Cerdà i Jordi Barre i l’omnipresent Esteve Albert, dels lleidatans Josep Vallverdú i Lluís Virgili. Teníem al nostre costat gent arreu del principat. Des de Ràdio Barcelona, el benemèrit Salvador Escamilla, artista nostre, feia una feina fantàstica.

Ell ens va enviar en Joan Manuel Serrat i els de La Trinca i tants altres. A París, Narcís Bonet, el músic, des del seu lloc a la RTF, i com a representant d’Òmnium, ens va aconseguir un reportatge televisiu de Raimon esplèndid i va ser decisiu en el festival a la Mutualité que, juntament amb una audició a La Sorbona, va precedir la seva posada de llarg a l’Olympia.

Abans havíem desembarcat a Perpinyà, al Teatre Municipal ple de gom a gom, amb els nostres artistes. Era la primera sortida fora de les fronteres estatals. L’ambient era formidable. Quan al final va cantar Raimon, el teatre s’ensorrava. La gent, en bona part exiliats catalans, plorava, cridava i ens abraçava. Els que hi vam ser presents ho recordem encara amb emoció.

Podríem continuar amb els nostres records, amb els bons i els amargs, que abasten els més de 20 anys de vida d’Edigsa. Especialment rellevant va ser la implicació d’Edigsa en el Festival de la Cançó Mediterrània. Vam demanar a Raimon que volgués defensar, juntament amb la cantant Salomé, la cançó Se’n va anar de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell que havia estat acceptada per l’organització. Era una bona cançó i una ocasió única per obtenir un ressò ampli del món de la cançó en català que pilotàvem i per donar a conèixer Raimon, ja que l’acte era retransmès per Ràdio Televisió Espanyola, l’única existent en aquell moment i l’accés a la qual tenien vetat totalment. Raimon ho va entendre ( tot i que li va costar acceptar posar-se la corbata i americana reglamentaries!). Ens hi vam implicar a fons. Vam aconseguir mobilitzar la nostra gent. I vam guanyar la votació !

Recordem els festivals que organitzàvem al Palau de la Música Catalana, la creació del Gran Premi del disc que es va celebrar durant tres anys seguits a Lloret de Mar, amb assistència de Josep Pla, la plana major de Destino i de Joventuts Musicals i centenars de seguidors.

En aquest aspecte va ser decisiva la incorporació a l’empresa, a començaments de l’any 1964, del nostre amic Claudi Martí, que va dur a terme una importantíssima tasca organitzativa, de relació amb els artistes, amb les autoritats governatives i amb els mitjans de comunicació, i que a partir de 1970 es va fer càrrec de la gerència de la societat.

No podem oblidar el sotrac que va produir la renúncia de Joan Manuel Serrat a defensar la cançó La la la, presentada per l’estat espanyol al XIII Festival de la Cançó d’Eurovisió del 1968, si no podia cantar-la en català, i la conseqüent amenaça per part del Ministerio de Informacion y Turismo de clausurar-nos l’empresa.

Havíem aconseguit la major part de les fites fixades. Fins i tot vam produir i editar els discos del grup basc Ezdok Amairu i del grup gallec Voces Ceibes. equivalents als nostres Setze Jutges, i vam editar aquí els discos de les prestigioses editores Le Chant du Monde, Harmonia Mundi, Balkanton, Folkways, Sassetti, Panton, Carrillon, Bearsville, ECM, SM...

Malgrat això, transcorreguts 23 anys, les circumstàncies del mercat havien canviat, i vam haver de plegar. Com ho van haver de fer totes les discogràfiques peninsulars de l’època. El fet és, però, que, com va escriure Jordi Amat a La Vanguardia (14.3-2019) “ Sense aquesta voluntarista infraestructura –la de la discogràfica Edigsa– en la qual uns voluntariosos joves amateurs es van professionalitzar i una part de la indústria local es va formar, no hauria existit el moviment de la cultura de masses en català més important sorgida en plena postguerra: la nova cançó”.

Al llarg des de la seva existència, són nombroses les persones, que van passar pel Consell d’Administració de la societat que citem per ordre alfabètic: Guillem Armora Marill, Amadeu Bagués Cerqueda, Josep Benet Morell, Francesc Cabana Vancells, Francesc Carbó Batet, Salvador Casanovas Martí, Enric Cirici Delgado, Ignasi Espar Ticó, Josep Espar Ticó, Jaume Font Coll, Montserrat Gasset Argemí, Enric Gispert Fabrés, Magí Hortal Samsó, Josep Maria Macip, Enric Mañoses Barre, Claudi Martí Pla, Raquel Martori Roig, Francesc Morel Ribalta, Ermengol Passola Badia ,Francesc-Xavier Pérez-Calonge Doumenjó, Josep Maria Puig Salellas, Josep Recasens Estrada, Manuel Ribas Piera, Pere Rius Caba, Antoni Serra Martí, Alfons Sol Morató i Francesc Vila-Abadal.

Però el que podríem anomenar nucli dur, que va aguantar molts anys i va viure i gestionar els moments més difícils de l’empresa van ser: Josep Espar Ticó, que va alternar la presidència del consell amb Salvador Casanovas Martí, Josep Maria Macip Gich, conseller delegat, Enric Cirici Delgado, Francesc Carbó Batet, Magí Hortal Samsó i Claudi Martí Pla.

Érem un grup d’amics que ens estimàvem, units per un mateix ideal i un esperit de servei.

El local d’Edigsa

Una vegada posada en marxa l’editora, els quatre primers discos de la qual vam treure el dia de Sant Jordi de 1962, vam necessitar un local, amb unes oficines, un magatzem i una petita sala d’audicions.

Després d’un petit parèntesi provisional a les Galeries Fayans, a Gran Via, 615, fa temps desaparegudes, vam traslladar-nos definitivament a Gran Via, 654. Era un local molt gran, amb un aire modernista i fusteria de caoba, antiga seu d’una empresa tèxtil, que Josep Espar va descobrir i va creure, i ens va fer veure, que resolia el nostre futur. Efectivament, la grandària del local i la seva cèntrica ubicació ens va permetre instal·lar-hi les dependències de l’editora i també obrir una botiga important íntegrament dedicada al llibre i al disc català, batejada amb el nom eufònic d’Ona. El seu disseny el vam encomenar a l’interiorista i amic Jordi Badrinas, i l’anagrama del nom a Jordi Fornas. De fet, a les citades galeries Fayans ja hi havíem tingut durant una breu temporada una provisional i minúscula Ona (d’uns 15 m2.), regentada per una joveníssima amiga, la Montserrat Tomàs.

La idea de crear una botiga especialitzada en el llibre i disc català ja formava part del projecte inicial d’Edigsa, i es fonamentava en la conveniència que existís un lloc on trobar tota la producció existent al mercat de libres i discos en la nostra llengua, important clandestinament si calia els llibres editats a l’estranger i no autoritzats aquí, i assessorant els interessats i clients, alguns d’ells estudiosos estrangers.

Per a això ens va caldre tenir unes persones encarregades de la botiga amb un alt nivell cultural i que estiguessin al corrent del món editorial. Al llarg dels 20 anys recordem entre altres els noms de Núria Aguilà, Maria Lluïsa Armangué, Carme Grimalt, Maria Josep Mesquida, Lourdes Redondo, Mercè Torra, Conxita Virgili, Mercè Torra, Josep Maria López Llaví, i, finalment Montse Úbeda que té el mèrit d’haver aconseguit mantenir el caliu de bona part de la clientela de la botiga Ona, com és el cas del senyor Tatxo Benet, al nou enclavament del carrer Gran de Gràcia, i crear-ne de nova.

Ona va ser inaugurada, a porta tancada. per l’Abat Aureli Maria Escarré, un tarda memorable de la primavera de 1964, amb assistència del món intel·lectual i polític clandestí català, i es va convertir en un punt de referència d’aquest sector. S’hi feien presentacions de llibres i discos, conferències, simposis. Per a molta gent resultava impensable una diada de Sant Jordi sense acabar-la visitant Ona, on amics i coneguts es saludaven i compartien notícies, rumors i esperances. No hi va faltar mai el President de la Generalitat, i sovint el Conseller de Cultura, i era habitual veure-hi escriptors, historiadors, professors, gramàtics i poetes com Clementina Arderiu, Josep Vicenç Foix, Tomàs Garcés, Josep Benet, Joan Sales, Albert Manent, Albert Jané i Guillem Jordi Graells.

L’èxit d’Ona va estimular la creació d’una sèrie de botigues a diversos indrets de Catalunya per part de grups de persones que compartien el mateix esperit. Josep Espar ser-ne l’impulsor. Les citem: Ona, a Barcelona; Les Voltes, a Girona; Montsec, a Lleida; La Rambla, a Tarragona; Gaudí, a Reus; Àmfora, a Terrassa; l’ARC, a Sabadell; Símbol, a Manresa; Esquei, a Vilafranca; Capgròs, a Mataró; Urgèlia, a la Seu d’Urgell; Clam, a Vic; La Noguera, a Balaguer; Roc d’Auró, a Berga; Figueres, a Tàrrega; Gassó, a Igualada; Jordi, a Mollet, i Butxaca, a Tremp. Es van afegir a les ja existents Al vent, a Badalona, i la Gralla, a Granollers.

L’any 1974 vam encomanar la gestió d’Ona a la distribuïdora de libres L’Arc de Berà. El dia 28 de febrer de 1978 es va constituir una nova societat: Llibres i discos Ona SA, les accions de la qual van ser subscrites de la forma següent: Un 40% per L’Arc de Berà –que tenia en el seu Consell d’administració Joaquim Encesa, Jordi Úbeda, Josep Maria López Llaví, Jordi Casablancas i Carles Alabar– i el restant 60% per Edigsa . A partir d’aquest moment la direcció d’Ona va passar a les mans expertes dels socis de l’Arc de Berà.

L’any 1982, davant les dificultats econòmiques que tenia Edigsa, els socis minoritaris van adquirir un 49% més de les accions. Un 1% testimonial va ser adquirit per Josep Espar, Enric Cirici, Claudi Martí, Francesc Morel, Maria del Mar, Victòria i Ariadna Espar Almeda, i Francesc i Jordi Morel Santasusagna. Aquest 1% finalment va ser adquirit també per l’Arc de Berà.

La gestió de la botiga va continuar en mans de Conxita Virgili, amb l’ajut d’una jove Montserrat Úbeda, qui, posteriorment, va obrir la botiga Ona al carrer gran de Gràcia. Amb motiu de la inauguració de la nova magnífica Ona, retornada al barri on havia nascut, es van citar noms i dades relacionats amb la seva fundació. Entenem que el verb fundar s’usa pròpiament quan es tracta del naixement d’una societat o d’una entitat o moviment socials, o fins i tot d’una empresa. Però Ona era una botiga propietat d’Edigsa, que es va obrir en el local social d’Edigsa per acord del seu Consell d’Administració, que representava els accionistes de la societat.

No es tracta doncs de personalitzar noms de possibles fundadors o promotors. Qui crea Ona, en tot cas, és Edigsa .