Mor Joan de Sagarra, un dels grans cronistes del periodisme català
Fill de Josep Maria de Sagarra, va estudiar a París, i va destacar per la seva ploma lúcida i àcida
El reconegut cronista i escriptor barceloní Joan de Sagarra (8 de gener del 1939) ha mort aquesta matinada als 86 anys. Va ser considerat un dels observadors més brillants de la societat catalana, sobretot la barcelonina. Tot i que s’havia format com a jurista i home de teatre, va traslladar el talent per a l’escriptura i el periodisme en múltiples mitjans catalans. El 2021 va anunciar la seva retirada, que va coincidir amb la reedició d’un llibre que molts consideren ja mític, Las rumbas de Joan Sagarra, els seus articles al desaparegut Tele/eXpres.
Va ser un lletraferit, francòfon de formació, lector insaciable i un defensor a ultrança del periodisme de proximitat, que ell va batejar com a “periodisme de barri”. Alguns del seus grans amics i referents van ser Juan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán, Enrique Vila-Matas i Manuel Ibáñez i Escofet. Solien trobar-se i allargar grans tertúlies on no faltava mai l’alcohol, sobretot el seu whiskey preferit, el Jameson irlandès.
L’escriptor i periodista David Castillo, que també va ser col·lega seu, el recorda com una persona entranyable però al mateix temps radical. “Tenia les idees clares, era honrat i les seves crítiques teatrals van marcar un abans i un després a la premsa catalana. Es va convertir en tot un referent.” “Voltava molt per Barcelona, tenia els ulls molt oberts i sabia transmetre el que passava.”
De la seva ploma va sorgir el concepte de “gauche divine”, per referir-se al intel·lectuals d’esquerres de bona família que van marcar tota una línia de pensament i d’estil de vida a Barcelona, sobretot als anys setanta, una definició que explica per ella mateixa la capacitat de síntesi de l’autor i també la seva mala bava amb la ploma a les mans. Era una manera de definir un grup de gent però també de ridiculitzar-los.
Era fill del reconegut poeta i dramaturg català Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961), i va publicar a les principals capçaleres del país, tot i que se’l recorda ara sobretot pels seus articles a La Vanguardia, on hi va treballar molts anys. Ell mateix era un gran seguidor de l’obra del seu pare i n’estava orgullós. Va encarregar a Narcís Garolera l’edició crítica de l’obra completa. També va participar en l’equip de rodatge que va gravar el documental La ruta blava, basat en el quadern de viatge que Josep Maria de Sagarra va escriure durant la seva estada a Tahití.
“Un altre referent ineludible que sortia en qualsevol conversa era el de Josep Pla”, recorda Castillo. “Mai es va atrevir –hi afegeix– a escriure una novel·la perquè deia simplement que no en sabia.” En l’àmbit polític es considerava, com Marsé i altres companys seus, proper a l’anarquisme, sobretot quan es trobava amb Víctor Alba. El seu pare havia estat perseguit pel franquisme.
Va estudiar Dret a Barcelona i el 1961 es va traslladar a París, on va fer estudis de teatre i es va doctorar per l’Institut d’Estudis Teatrals d ela Sorbona. Va començar a escriure sobre teatre al setmanari Arts a parís. De retorn a Barcelona va exercir el periodisme i la crítica teatral no només a Tele/eXpres. També a El País i a El Temps, entre moltes altres publicacions.
Com recorda Esteve Riambau a La Vanguardia, una altra de les seves passions va ser el cinema. De fet, l’Escola de Barcelona que va liderar Pere Portabella, va sorgir de la “gauche divine”. Amb tot, els seus preferits eren clàssics francesos, des de Jean Gavin fins a Jean-Pierre Melville, i alguna joia del cinema negre de Hollywood.
El 1998 va rebre el premi Ciutat de Barcelona de periodisme per la seva tasca com a crític teatral i articulista. El 2006 va ser nomenat Oficial de les Arts i les Lletres i el 2007 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Periodisme i la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona.
Els seus textos, de to àcid i lúcid, no deixaven indiferent a ningú. A banda de Las rumbas de Joan de Sagarra (1971) també va publicar La horma de mi sombrero (1997), una altra antologia dels seus articles, gènere en què va excel·lir. No va tenir mai cap problema en barallar-se amb les patums de l’època i en narrar històries que tinguessin sempre interès quan el periodisme no havia entrat encara en crisi. Llegendaris són els seus enfrontaments intel·lectuals, per exemple, amb Josep Maria Flotats, una de les seves víctimes preferides quan feia crítica teatral.
En el seu currículum hi figuren altres premis destacats, com la Creu de Commendatore de la Ordine della Stella della Soliedarietà Italiana (2010) i el 2013 el premi José Luis Giménez-Frontín de l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya.