tot recordant
Sara Berenguer: la memòria d’una dona lliure
Va tenir una vida marcada per la lluita armada i la defensa dels drets de les dones
El 8 de juny del 2010 va morir a Montadin, al Llenguadoc, Sara Berenguer Laosa, una dona que va dedicar la seva vida al feminisme llibertari català, a més de ser militant anarcosindicalista. Va ser una figura clau del moviment anarquista i sobretot, de l’organització Mujeres Libres, en què va lluitar amb fermesa per l’alliberament de la dona, la cultura i la justícia social.
Nascuda l’1 de gener del 1919 al barri del Poble-sec de Barcelona, filla d’una família obrera, Sara va créixer en un ambient de consciència llibertària. El seu pare, Francisco Berenguer Madrid, era paleta i activista autodidacte, que li va transmetre els valors de la justícia social i la rebel·lia. Amb només dotze anys, Berenguer va deixar l’escola per començar a treballar. La seva primera feina va ser en una carnisseria del mercat del Ninot, on va ser objecte d’explotació i assetjament. No obstant això, la seva actitud valenta la va portar a plantar cara a aquells abusos, cosa que li va costar l’acomiadament. Va continuar treballant com a modista, primera en una fàbrica i més tard pel seu compte, fins a l’esclat de la Guerra Civil espanyola l’any 1936.
Quan va esclatar la revolució, Sara tenia només 16 anys, però ja comptava amb una sòlida experiència de classe i de gènere. Mentre el seu pare marxava al front, on moriria l’any següent a Almudévar, ella es va integrar al comitè revolucionari del barri de les Corts, primer com a infermera, i després com a mecanògrafa i responsable de la distribució d’armes. Paral·lelament, va ocupar càrrecs en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i en el secretariat de l’Ateneu Llibertari, on impartia classes a nens i nenes del carrer.
Durant els Fets de Maig del 1937, Sara va participar activament en els enfrontaments contra les forces comunistes, defensant el Casal de Dones Obreres, fundat per Amparo Poch i Gascón. Un any més tard, l’octubre del 1938, es va integrar a l’organització Mujeres Libres, i ràpidament en va assumir el secretariat regional.
Amb la derrota de la República, Sara va creuar la frontera francesa el gener del 1939. A Perpinyà i Besiers va continuar la tasca amb la SIA, intentant alliberar camarades empresonats en camps de concentració francesos. Durant l’ocupació nazi, va participar en la Resistència francesa, com a enllaç de la CNT a Bram (Aude) i a diverses regions del sud de França. Va arribar a transportar documents ocults dins dels guants, exposant-se a un perill constant. Acabat el conflicte, va continuar la seva militància a l’exili. Més tard, el 1947, va organitzar cursos per a exiliats i va participar en grups de teatre llibertari.
Entre 1972 i 1976, juntament amb Suceso Portales, va reactivar la publicació de la revista Mujeres Libres, que es va editar durant anys des de casa seva. El 1984, la seva llar es va convertir en un escenari central del rodatge del documental De toda la vida, en què apareixen moltes de les seves companyes de lluita.
Per sort, amb el pas dels anys el seu activisme no va passar desapercebut. El govern francès li va concedir el 1998 la Legió d’Honor per la seva lluita antifeixista i pel feminisme.
Després de la mort de Franco, va tornar puntualment a Espanya per participar en actes com la Setmana Confederal Durruti i en la presentació de pel·lícules sobre la Guerra Civil. La seva obra literària inclou poemes i memòries, entre els quals destaquen Entre el sol y la tormenta (1988) i Mujeres libres: luchadoras libertarias (1999).