Mor als 103 anys Florència Ventura, vídua de Josep Benet

Florència Ventura i Monteys (Barcelona, 1922), dona de l’historiador i lluitador antifranquista Josep Benet i Morell (1920-2008), ha mort als 103 anys. Nascuda al barri de Sant Andreu de Palomar, el seu pare era un metge republicà que atenia sobretot obrers i la seva mare, en canvi, estava connectada familiarment amb l’alta burgesia de Barcelona. Era la més gran de quatre germans. Va compartir durant molts anys el treball clandestí del seu home i de molts altres que no es van donar per vençuts tot i l’arribada al poder del feixisme espanyol.

Va tenir una formació catòlica i ella mateixa va explicar en una entrevista a Presència el 1980 els records que tenia de la Guerra Civil: “Allò va impregnar la meva personalitat, la d’una criatura que veu coses impensables, que són inadmissibles. I, sobretot, el que més m’ha quedat és la divisió, l’odi entre les dretes i les esquerres.”

Va estudiar piano al Liceu i també per fer de mestra, però deixaria la feina després de casar-se. Ventura i Benet es van conèixer el 1941 en un casal catòlic, es van prometre el 1943 i els va casar el mateix Aureli Maria Escarré el 18 de novembre del 1948 a Montserrat. Van anar a viure al carrer Calvet, molt a prop de la Diagonal i de la plaça Francesc Macià, en una casa per la qual van passar bona part dels intel·lectuals catalanistes i on s’hi van fer un munt de reunions clandestines. La decoració estava formada sobretot pels milers de llibre que cobrien les parets.

Ella també va ser una activista de primer ordre contra el franquisme. De fet, va ser una de les col·laborades necessàries que van participar en el famós segrest de la Mare de Déu de Núria el 1967 per impedir que el règim franquista celebrés (i en fessin una exaltació nacional espanyola) els actes de la coronació, també per reclamar el retorn de l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré de l’exili, el lliure nomenament dels bisbes catalans i la dimissió de Marcelo González Martín, bisbe de Barcelona nascut a Valladolid, en el marc de la campanya Volem bisbes catalans! Ventura i Benet van lliurar la imatge al bisbe d’Urgell el 1972 després de negociacions que van durar anys.

En una entrevista a l’Avui el 23 de març del 1983 va explicar amb bon humor aquell llegendari episodi: “Tothom es pensava que la teníem a casa. Van venir una parella de guàrdia civils, cansats i morts de gana, i jo vaig pensar, pobra gent, i els vaig donar el sopar que teníem per nosaltres.” En realitat, el matrimoni va amagar la mare de déu al capot d’un cotxe vell. Ella va ser també una de les cosidores, el 1947, de la senyera gegant que es va penjar al l’agulla del Gorro Frigi durant l’acte d’entronització de la Moreneta d’aquell any, la primera manifestació de resistència catalanista després de la guerra desafiant la prohibició del règim.

La Florència reconeixeria que va viure molts anys “de bon grat” supeditada al seu marit, que no conduïda. Ella el portava amunt i avall a tot arreu ja que el seu home no conduïda.

Molt aficionada a la lectura, li agradaven sobretot els escrits de Gaziel, les novel·les del nord-americà Leon Uris i les obres de teatre de Flotats. Va mantenir sempre una molt bona amistat amb la Maria Roca, la dona de l’Anton Cañellas, i amb Marta Ferrusola.

Benet va ser tot un símbol de l’antifranquisme. Va estar al darrere de l’impuls a la Nova Cançó (1958), la campanya sobre el català a l’escola d’Òmnium Cultural el 1968 o el projecte Edicions Catalanes de París (1969), amb el suport de l’Albert Manent, entre molts altres idees de país. Va haver d’amagar-se tres mesos a Montserrat, Castellterçol i Berga després dels Fets del Palau pel temor a ser detingut. El 1947 ja havia passat per la presó després d’una entrevista amb diputats francesos. Tot i ser considerat un dels millors historiadors de Catalunya, es va llicenciar en Dret. Com advocat va defensar del Tribunal d’Ordre Públic de franquisme una llarguíssima llista d’activistes i polítics, així com entitats i organismes que lluitaven per la democràcia.

L’any 2000 Ventura i Benet van cedir a la Generalitat el seu fons bibliogràfic i documental, amb prop de 8.000 volums, i tota la producció intel·lectual de l’historiador. Va ser l’any en què l’historiador va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat. En el seu discurs, va remarcar el suport inestimable de l’esposa en la realització de tots els mèrits pels quals li concedien aquell guardó. Ella el va escoltar commoguda, tot i que sempre s’havia tret importància a la seva tasca en una parella clau en la història del nostre país.

L’historiador sempre havia parlat de la seva dona com un pilar bàsic en la seva trajectòria vital, sobretot en els moments més delicats de la lluita, quan ell estava sovint en perill per les seves activitats contra el règim.

Ventura, partidària sempre dels ponts entre les diferents corrents del catalanisme històric, va participar el 2023, amb els cent anys ja fets, en l’acte de descobriment de la placa de la nova plaça que l’Ajuntament de Barcelona va dedicar al seu marit, al davant de l’estació de Sant Andreu Arenal.

De fet, com explica Jordi Amat a El País, es va dedicar després de la mort de Benet en cos i ànima a preservar el llegat del seu marit impulsant edicions pòstumes i treballant al costat del Centre d’Història Contemporània de Catalunya.

Durant la presentació de la biografia del seu home, escrita pel mateix Amat, Ventura va remarcar que el nacionalisme del seu marit no es podia separar mai de la seva vessant social i de la seva afinitat amb les organitzacions populars i d’esquerres. “Sempre va actuar –hi va afegir– sense ni una espurna de rancúnia.”