Tres-cents anys després

Avui fa 296 anys que, després de tretze mesos de setge, l'11 de setem­bre de 1714, les tro­pes de Felip V van entrar de forma sag­nant a Bar­ce­lona. Superat el gest heroic de resistència per unes hores del con­se­ller en cap de la ciu­tat, Rafael Casa­nova, la ciu­tat es va ren­dir i a Bar­ce­lona, i a Cata­lu­nya, mai res ha tor­nat a ser igual. Cap perdó, tor­tu­res per als detin­guts i, dos anys després, el Decret de Nova Planta, que avui encara arros­se­guem d'una manera o altra. La com­pa­ració, ja ho sé, pot sem­blar una bar­ba­ri­tat. Però lle­gei­xin-se el Decret de Nova Planta i veu­ran que no. “Las cau­sas de la Real Audi­en­cia se subs­tan­ciarán en len­gua cas­te­llana”, sosté. I afe­geix una llarga llista de pro­hi­bi­ci­ons. Els repre­sen­tants de les grans ciu­tats com Bar­ce­lona, Girona, Tar­ra­gona, Tor­tosa, Lleida o Cer­vera, si havien de nego­ciar qual­se­vol cosa, havien d'anar-se'n a les Corts de Cas­te­lla, perquè aquí no es podia deci­dir res sense el seu con­sen­ti­ment. La llen­gua cas­te­llana es va anar intro­duint de forma estratègica –d'una forma per­fec­ta­ment pla­ni­fi­cada– i el català va aca­bar reduït a l'àmbit domèstic. No sé si els sona, tot ple­gat. Pràcti­ca­ment tres-cents anys després, i amb tota la distància que la con­jun­tura històrica ens acon­se­lla pren­dre, con­ti­nuem sota l'ombra dels Bor­bons, amb un altre rei Felip a la can­to­nada, i les rela­ci­ons Cata­lu­nya-Espa­nya poden ser més cor­rec­tes i for­mals, que d'això de no anar matant la gent se n'aprèn amb els anys, però sense haver resolt l'encaix de Cata­lu­nya a Espa­nya. O el que és el mateix: tres-cents anys després, en rea­li­tat pot­ser no ens hem mogut gaire. I és que la rea­li­tat és tos­suda.