Independentisme: creix al carrer, cau a les urnes
El 43% dels catalans són independentistes segons el CEO, però només un 12% voten ERC, SI i la CUP
La recepta per créixer dels experts: unitat i tensió amb l'Estat
Una enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió xifrava el juliol del 2008 els partidaris de la independència a Catalunya en un exigu 16%. Les opcions autonomistes i federalistes eren la clara majoria. Avui, tres juliols després, el percentatge d'independentistes ha pujat gairebé deu punts, fins al 25,5%, i s'ha acostat al d'autonomistes i federalistes. Això sí, per primer cop la darrera enquesta demanava un “sí” o un “no” a la independència: i el resultat va ser d'un 43% a favor de l'autodeterminació. De tota manera, totes les enquestes apunten que l'independentisme ha crescut al carrer, entre altres raons per motius econòmics, la sentència del TC contra l'Estatut, les campanyes contra el català, els boicots als productes catalans i l'anticatalanisme d'alguns partits i mitjans de comunicació.
D'altra banda, al Parlament hi ha, ara per ara, menys independentistes que fa quatre anys. El mateix malestar que ha fet créixer el sobiranisme sociològic no s'ha traslladat de manera clara, automàtica i visible a la política institucional a través dels comicis. Ni en les eleccions nacionals, ni en les municipals, ni en les estatals. El 2004 l'independentisme –bàsicament, ERC– obtenia un 15,9% dels vots en unes eleccions, i el 2010 –dividit en tres opcions– quedava en un l'11,5%. Tot i això, el pitjor moment van ser els comicis estatals del 2008.
Manifestacions i consultes multitudinàries i ILP al Parlament han reclamat durant els darrers dos anys la convocatòria d'un referèndum sobre l'autodeterminació. Tot i això, la prerrogativa de convocar-lo és dels polítics, siguin d'aquí o d'allà, i els partits amb poder –CiU, el PSC i el PP– no tenen la voluntat d'avançar per aquest camí. Cap partit inequívocament independentista no ha obtingut en els darrers 30 anys un suport superior al 15%. Per tant, institucionalment parlant, no hi ha res a fer. Probablement, la salut de l'independentisme no és ni tan bona com diuen les enquestes ni tan dolenta com sembla al Parlament. “De tota manera, una cosa és una enquesta i una altra de diferent és votar en unes eleccions. Davant l'acte de votar es consideren més coses”, argumenta Francesc Pallarès, catedràtic de ciència política de la Universitat Pompeu Fabra.
El govern de l'Estat i alguns partits polítics catalans –com ara el PSC i CiU– repliquen als independentistes que el dret
a decidir es decideix
cada quatre anys a les
urnes i que el poble vota opcions no sobiranistes. Els independentistes rebaten sempre que en
unes eleccions no s'escull el model d'estat, ni
entre monarquia i república, ni entre autonomia
i independència.
Esquerra i dreta?
El mateix Oriol Junqueras, historiador i possible futur líder d'ERC, afirmava fa uns dies que “hi ha molts elements que formen part del vot de la ciutadania”, com ara “factors ideològics, morals i econòmics”. Justificava així els mals resultats electorals d'Esquerra en un dels moments més àlgids de l'independentisme. “Per guanyar suport hem de trobar els mecanismes necessaris per explicar que som l'opció adequada per a la independència, però també per a la justícia social”, considerava Junqueras.
El cas del Partit Nacional Escocès és simptomàtic. Fins que no va guanyar les eleccions per majoria, la secessió d'Anglaterra no era plantejable. Ara, Alex Salmond, el primer cap de govern independentista d'Escòcia, ja proposa un referèndum. Al Quebec ha succeït el mateix però a l'inrevés: es van fer un seguit de referèndums –sempre perduts– mentre governava el nacionalista Partit Quebequès. Ara, però, no n'hi ha cap
de previst, entre altres
motius perquè el Partit Quebequès està en hores baixes electorals.
A Catalunya el cicle iniciat el 28-J amb la sentència contra l'Estatut i el 10-J amb la manifestació de resposta s'ha completat amb dos processos electorals: el 28-N CiU va arrasar, mentre que ERC va perdre deu diputats i va aparèixer al Parlament com a minoria Solidaritat (3,2% dels vots), i el 22-M CiU va tornar a arrasar, mentre que ERC va tornar a ensopegar i va sorgir, però també com a minoria, la CUP (2,1% dels vots). La tensió independentista s'ha mantingut al carrer –amb les consultes, la campanya per TV3 al País Valencià i la defensa de la llengua–, però això no ha consolidat un sobiranisme polític de masses. Tot i això, segons el CEO, l'independentisme social es reparteix amb més sigles polítiques que Esquerra, Solidaritat i la Candidatura d'Unitat Popular. S'hauria de tenir en compte que també es declaren independentistes el 54% dels votants de CiU –és a dir, la meitat–, el 45% dels d'ICV-EUiA i fins i tot un 25% dels del PSC. Arran d'això, Agustí Colomines, el director de la Fundació Catdem, afirma que “l'independentisme creix per la insatisfacció pel tracte fiscal” –preocupació de CiU–, i és un raonament que, segons ell, “no té res a veure amb els partits independentistes clàssics”. El director de la fundació propera a Convergència creu que “CiU s'ha convertit en un refugi de nous independentistes”, i ho demostraria el resultat de les darreres eleccions. “Si els polítics de CDC es converteixen en independentistes, serà més fàcil que els independentistes se sentin còmodes votant CiU”, ja que, en opinió de Colomines, “l'independentisme sociològic votaria més per un partit de centre que no pas per un de dreta o d'esquerra”, i amb una demanda “més senzilla” i “gradualista” com podria ser un pacte fiscal semblant al que seria el concert econòmic. Aquest argumentari, però, xoca amb l'opinió d'Unió, company de viatge de Convergència. L'historiador i analista polític Xavier Casals admet que el nou sobiranisme “es mou més per la cartera” que per la senyera, però veu més dificultats en un futur a curt termini per a l'actual coalició de govern que no pas per a ERC, SI i la CUP: “Convergència pot esdevenir independentista, però Unió no ho és. El camp de joc és més complicat en el govern, ja que es preveu que creixin les contradiccions amb més entesa amb el PP i la pressió sobiranista a mesura que s'acosti el 2014”. Al contrari del que ha passat en els darrers anys, l'anàlisi de Casals augura un augment del suport de l'independentisme polític “durant aquesta legislatura”, a causa, entre altres factors, del possible desgast en la posició sobiranista d'Artur Mas i CDC.
L'augment del vot independentista, però, en paraules de Casals, només es produirà “en la mesura que no segueixi fragmentat –ara, en quatre forces polítiques– i sigui capaç de recompondre el mapa polític”. Històricament aquest espai polític ha estat fragmentat, però segons Casals “ara té més base social que mai i està en l'agenda mediàtica”, i si apostés per la unitat “tindria possibilitats de progressar”.
La recepta, expressada tant per Junqueras com per Joan Laporta i Joan Carretero, seria unir tot l'independentisme en una sola marca i superar el 15% de vot rècord que va obtenir Carod-Rovira el 2004. El problema és, segons conclou el professor Pallarès, que “el vot d'ERC en la seva millor època del 2003 i el 2004 no era només un vot independentista, sinó també d'esquerres, de protesta o de tensió contra el govern d'Aznar”. Responia sobretot a un clima d'enrariment polític concret. El que convé, doncs, als independentistes és alta tensió.