Antiga Casa Bellsolà

A can Bell­solà es va tan­car el cer­cle. El 9 de juliol del 1901, el Dia­rio de Gerona publi­cava que la sessió de la cor­po­ració muni­ci­pal, a la qual van assis­tir els regi­dors Puig de Mar­cilo, Estech, Gim­ber­nat i Arbat i que estava pre­si­dida pel tinent d'alcalde Vicenç Car­re­ras, va apro­var un dic­ta­men de la comissió de Foment en què es con­ce­dia permís d'obres a Pere Bell­solà per «cons­truir un forn per fer pa a la casa número 23 del car­rer de Cana­ders». El car­rer, que avui ha des­a­pa­re­gut i que segons Enric Miram­bell era cone­gut vul­gar­ment com car­rer dels Plats, s'ini­ci­ava a ponent de la Casa de la Con­va­lescència, anava paral·lel a l'hos­pi­tal i estava for­mat per cases velles i decrèpites que van ser objecte d'una inter­venció de l'Ajun­ta­ment. Aquest car­rer havia cres­cut al vol­tant del con­vent de Sant Fran­cesc, i pot­ser per això el destí final de la família va ser la plaça d'aquest nom, on encara avui es manté la casa mare d'una nis­saga que, segons les cròniques, tot i que va bas­tir el seu negoci d'una manera tan arte­sa­nal que va començar a tre­ba­llar amb el blat de les pròpies colli­tes, va saber triar el moment històric per trans­for­mar la fleca pri­mi­tiva en la lla­vor d'un imperi que va por­tar la marca a expor­tar a Europa, Amèrica del Nord, Amèrica del Sud i el Carib.

Les cròniques recu­llen que el 1905 la botiga ja fun­ci­o­nava a ple ren­di­ment: «El diu­menge al ves­pre –traduït del cas­tellà– hi hagué una alarma al car­rer Sant Fran­cesc, ja que algun veí o transeünt va veure que estava oberta la porta de la botiga que en el número 2 de l'esmen­tada vila té el Senyor Pere Bell­solà» (28/11/1905, Dia­rio de Gerona). També es recull que el pro­pi­e­tari de la fleca era un ciu­tadà cabal que tant feia dona­ci­ons per con­tri­buir a les Fires i Fes­tes de Sant Narcís, per res­tau­rar l'església dels Dolors o per aju­dar els pobres de la ciu­tat com tenia petits ensurts com ara amb l'incendi del forn de lle­nya que el 21 de maig del 1916 va estar a punt de cre­mar la xeme­neia. No deixa de ser curiós que l'any 1938, en plena guerra, quan la fúria anti­cle­ri­cal havia trans­for­mat el car­rer Sant Fran­cesc en la plaça del Gra, la de Pere Bell­solà fos una de les fle­ques on «con­ti­nu­ant en el seu llo­a­ble propòsit de con­tri­buir les for­ces d'Exèrcit, Segu­re­tat i Poli­cia, al millor proveïment de les neces­si­tats de la població civil de Girona, una comissió d'aque­lles for­ces ha visi­tat aquesta Con­se­lle­ria per tal d'ofe­rir set­ma­nal­ment un dona­tiu de pa» i un dels punts on els refu­gi­ats i els aco­llits a l'assistència social podien reco­llir «gratuïtament dos-cents grams de pa per cada indi­vidu regis­trat a les tar­ges de raci­o­na­ment» (Diari Front, Girona,12 de febrer del 1938).

Després de la mort de Pere Bell­solà Ber­tran, el dia 18 de gener del 1940, la fleca va pas­sar a mans del seu fill Robert Bell­solà Bell­solà, que va man­te­nir el negoci al car­rer Sant Fran­cesc però va ser l'ini­ci­a­dor d'una expansió que es va con­cre­tar en l'ober­tura d'un nou obra­dor al car­rer Joa­quim Ruyra, al barri de Mon­ti­livi, dar­rere la caserna de la Guàrdia Civil, que va actuar com una nova base d'ope­ra­ci­ons des de la qual, a part del pa tra­di­ci­o­nal, es va començar a expe­ri­men­tar amb noves vari­e­tats com el pa andalús, la qual cosa va fer mul­ti­pli­car les ven­des d'una fleca que havia sabut cobrir les neces­si­tats d'una nova immi­gració que, arri­bada des del sud a Girona, s'havia esta­blert tant a les bar­ra­ques de Montjuïc, com a la Torre Alfons XII, o les Pedre­res. «Cada dia amb un carro tirat per un cavall, el meu pare –asse­gura Pere Bell­solà Fona­lle­ras– bai­xava la for­nada des de Mon­ti­livi a la botiga de Sant Fran­cesc, que ofe­ria un pro­ducte artesà que agra­dava molt als cli­ents». Can Bell­solà es va con­ver­tir en un dels esta­bli­ments de referència d'una Girona que havia sabut trans­for­mar la paràlisi de l'autar­quia en dinàmica comer­cial impul­sada per homes atre­vits, com Pere Bell­solà Fona­lle­ras, que va fer un salt defi­ni­tiu en trans­for­mar la soci­e­tat en una gran empresa que no tan sols va aixe­car una fàbrica a Aigua­viva. Segons publi­cava el diari El Punt el 29 d'octu­bre del 1987: «La con­so­li­dació defi­ni­tiva de l'empresa Bell­solà com a líder de la pani­fi­cació es va pro­duir a par­tir de la intro­ducció de nous ser­veis pro­fes­si­o­nals que cobrien l'abas­ta­ment de pa i pas­tis­se­ria a cafe­te­ries, res­tau­rants, bars, boti­gues d'ali­men­tació». Pio­nera en l'ela­bo­ració de pro­duc­tes com les bases de pizza, els crois­sants i el pa pre­cuit, la qual cosa no tan sols va fer dis­pa­rar la fac­tu­ració –el 1999 va ser de 28,68 mili­ons d'euros; el 2000, de 32,13 mili­ons; l'any 2001 es va arri­bar als 36,60 mili­ons; i el 2002, als 40,63 mili­ons– sinó que Bell­solà va arri­bar a ser la cin­quena empresa esta­tal del sec­tor de les mas­ses con­ge­la­des i la Cam­bra de Comerç li va ator­gar el premi al dina­misme expor­ta­dor.

Tot i les com­pli­ca­ci­ons sor­gi­des en el dia a dia, l'empresa d'Aigua­viva va arri­bar a l'any 2003 amb una salut enve­ja­ble. Va ampliar i moder­nit­zar la fàbrica, però el 19 de setem­bre, després d'un con­sell de família, Bell­solà, que tenia 500 tre­ba­lla­dors, es va ven­dre a Bell­pan SA, com­pa­nyia amb seu a Madrid que va com­prar tots els actius de la com­pa­nyia excepte el forn de Sant Fran­cesc, on a final del segle XIX, prin­ci­pis del XX, Pere Bell­solà i Ber­tran havia obert el pri­mer forn.

S'havia tan­cat el cer­cle, Bell­solà va tor­nar als orígens i des del cau on va néixer ha sabut recu­pe­rar el seu espai en el món comer­cial gironí. Tot i que l'hereu de la nis­saga, Robert Bell­solà, s'ha dedi­cat a la faràndula i el cinema, la seva esposa, Mireia Oli­ve­ras, ha enge­gat el pro­jecte de l'Antiga Casa Bell­solà, una aposta romàntica que l'ha trans­por­tat als temps pas­sats quan el pa era artesà, la farina, dels molins de pedra i els for­ners pas­ta­ven amb les mans.