De Fabra i Coromines a Chomsky

“Només sé que no sé res”. Aquest podria ser el lema de Joan Solà, un savi cons­ci­ent de la com­ple­xi­tat de la llen­gua, de la qual asse­nya­lava la “com­pli­cació” irre­duc­ti­ble, i davant de la qual només podia sen­tir “humi­li­tat” i “prudència”. Es va interes­sar sobre­tot per la sin­taxi, ja que conté “estruc­tu­res poc visi­bles” que engres­ca­ven el seu intel·lecte. De l'estudi dels aspec­tes nor­ma­tius va deri­var cap als dife­rents cor­rents lingüístics, sobre­tot l'estruc­tu­ra­lisme i la gramàtica gene­ra­tiva de Noam Chomsky, un dels seus mes­tres reco­ne­guts, al cos­tat de Pom­peu Fabra i Joan Coro­mi­nes.

El seu amor per la llen­gua va néixer d'una manera “mera­ment natu­ral”, tal com deia en una entre­vista a El Punt el juliol del 2009. En un con­text històric i social domi­nat pel cas­tellà, Solà va entrar en con­tacte amb el català escrit gràcies al seu germà, que el va ani­mar a escriure les car­tes en aquesta llen­gua. Com que ales­ho­res no es podia estu­diar català a la uni­ver­si­tat, el filòleg va dei­xar magis­teri a Lleida, d'on era ori­gi­nari (Bell-lloc d'Urgell, 1940), per anar a Bar­ce­lona, on es va lli­cen­ciar en filo­lo­gia clàssica. Va apro­fi­tar l'embran­zida que va supo­sar la cre­ació de la pri­mera càtedra de català el 1965, i va ser aju­dant del pri­mer catedràtic, Antoni Comas, al nou depar­ta­ment de català, que després posa­ria en marxa una lli­cen­ci­a­tura. El 1970 es va doc­to­rar i va acon­se­guir una plaça de pro­fes­sor a la secció de lingüística. Poste­ri­or­ment va ampliar els seus estu­dis en lingüística gene­ral a les uni­ver­si­tats de Rea­ding i d'Exe­ter (Gran Bre­ta­nya).

Amb una clara vocació didàctica (a la uni­ver­si­tat encara se'l recorda pel seu tracte cor­dial amb els alum­nes i perquè sem­pre estava dis­po­ni­ble), Solà va com­pa­gi­nar la inves­ti­gació amb la docència. A banda de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona (on va obte­nir una càtedra en llen­gua i lite­ra­tura cata­la­nes el 1983), va impar­tir clas­ses en diver­ses ins­ti­tu­ci­ons públi­ques i pri­va­des, així com màsters i post­graus.

Va escriure més de qua­ranta lli­bres sobre sin­taxi, història de la llen­gua, lèxic, pun­tu­ació, tipo­gra­fia i altres matèries de lingüística i soci­o­lingüística, el dar­rer, Plan­tem cara. Defensa de la llen­gua, defensa de la terra (2009). Entre les obres de més volada hi ha la codi­recció, jun­ta­ment amb Jordi Mir, de les Obres com­ple­tes de Pom­peu Fabra (al gener sor­tirà el setè volum), l'edició de L'obra de Joan Coro­mi­nes: cicle d'estudi i d'home­natge (1999) i la direcció de la Gramàtica del català con­tem­po­rani (2008). També va tre­ba­llar en la redacció de la sin­taxi de la nova gramàtica nor­ma­tiva de l'IEC, ins­ti­tució de la qual era el vice­pre­si­dent des del 2009. Empúries pre­para l'edició de L'última lliçó, que aplega els dis­cur­sos i tex­tos escrits els dar­rers mesos.

Amb tot, Solà no era cap rata de bibli­o­teca. Home d'interes­sos vari­ats i obert al món i a la soci­e­tat que l'envol­ta­ven, havia anat de públic a algun con­cert de rock i també va inte­grar alguna vegada la comi­tiva de retorn del Dakar a l'Àfrica. A més, va desen­vo­lu­par una extensa tasca divul­ga­tiva als mit­jans de comu­ni­cació, sigui en la premsa diària, entre la qual, l'Avui, o en pro­gra­mes tele­vi­sius i tertúlies radiofòniques. Refe­rent en el món i intel·lec­tual del país, Joan Solà va reco­llir diver­sos guar­dons, com ara la Creu de Sant Jordi (2005) i el Premi d'Honor de les Lle­tres Cata­la­nes (2009).