Alícia Vidal-Quadras
Fa uns dies, la inefable Defensora del Pueblo en funcions va enviar una carta al diari El Mundo en què es manifesta “bel·ligerant contra els mites identitaris del nacionalisme”, i apel·la als Drets Humans (amb majúscula) per denunciar l'“opressiva” aplicació de les lleis lingüístiques catalanes. En un país decent, aquesta senyora hauria estat destituïda de manera fulminant, però aquí, ço és, allà, se li ha permès que continuï presentant recursos contra el català, feina a la qual se sent “obligada”. L'endemà, Oriol Amorós, secretari d'Immigració de la Generalitat, va dir a RAC1: “Entre l'imam de Lleida i el papa, m'ho posa difícil per escollir; estem veient dues versions bastant retrògrades i conservadores de les seves pròpies religions”. A Alícia Vidal-Quadras, altrament coneguda com a Sánchez-Camacho, li va faltar temps per exigir el cessament immediat d'Amorós per haver “insultat milions de catalans i espanyols”. Es va oblidar de demanar la dimissió de Mariano Rajoy, perquè el secretari d'Immigració va dir, amb xifres a la mà, que durant el govern del PP és quan van entrar més immigrants il·legalment. I també va afirmar que el PP de Catalunya mantenia una actitud irresponsable i fins i tot racista. Tota l'entrevista va ser molt interessant, però es veu que Alícia Vidal-Quadras només va escoltar la frase de l'imam i el papa.
La presidenta del PP exigeix un cessament cada dia amb una cara de mala llet molt professional. És un disc ratllat que té una sola música i una sola lletra: “Lo que usted diga, don Mariano”. Per això es va oblidar de denunciar la carta realment incendiària de la Rottweiler del Pueblo. Però jo no descarto que, empesa per la cantarella reiterativa, un dia es mirarà al mirall i li caurà la cara de vergonya pel paper que està fent contra el català (“acabar la feina del franquisme”, ho qualificava aquest dijous l'Avui). És tan baix i miserable, que els llibres d'història de la llengua l'assenyalaran amb el dit. Si tingués un atac de decència, Alícia Vidal-Quadras exigiria amb l'habitual to de santa indignació el propi cessament. Fulminant.