Barrocs sí o sí

Any 2000. Un exultant Pedro Almodóvar recull l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera per Todo sobre mi madre. Davant el món sencer, pronuncia un discurs d'agraïment delirant i dedica el premi a una llista interminable de sants i marededéus. “Sé que per a vostès és difícil entendre això, però és que jo vinc d'una cultura molt diferent”, etziba al públic amb un to apoteòsic. I, diran les cròniques de l'endemà, molt natural, com és ell.

La cultura que Almodóvar va vindicar tan desaforat en el seu sermó a Hollywood no era una altra que la barroca, de la qual ell és l'hereu número u. Almodóvar representa la marca hispana com ningú, però, igual que Barceló, el Velázquez de l'era contemporània, és només la punta de l'iceberg d'un curiós fenomen, gens desconegut però molt aspre i incòmode, que escorxa la nova exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB): el mite de la hispanitat que, ben legitimat pel barroc, ha perdurat fins als nostres dies.

Des del segle XVII, ser hispà equival a ser barroc, a néixer amb el temperament barroc, natural i espontani, original i creatiu com Almodóvar, i aquest és l'efecte, i el defecte emmascarat, que escodrinya sense suavitzants la mostra El d-efecte barroc, la culminació d'una recerca exhaustiva duta a terme pels historiadors de l'art Tere Badia i Jorge Luis Marzo els darrers set anys.

Amb el desig de deixar en evidència els límits obsessius, i del tot perversos, amb què aquesta identitat s'ha propagat des d'Espanya per impregnar les cultures conquerides, Marzo i Badia han estès la seva investigació a Mèxic, Perú i Xile. “A diferència d'altres mites nacionals que ja han estat revisats i han demanat perdó, l'espanyol segueix fent creure que la colonització es va sustentar en la cultura i que gràcies a aquesta es va assolir la integració i una manera de ser comuna. El bon rotllo cultural ha servit per camuflar el genocidi”, emfasitza Marzo. “Cal desconstruir el mite hispà, començant per la llengua –no cal anar més lluny de casa nostra per veure que Espanya no sap conviure amb les altres llengües–, passant per la religió i acabant per la integració racial”, rebla el clau Badia.

Els resultats de la recerca, poc sorprenents però molt pertorbadors, es despleguen en materials documentals i artístics en un muntatge sobri (sí, ho han sentit bé, gens barroc), amb una il·luminació molt fosca, que té una aura inquietant i de laberint sense sortida. Marzo convida a visitar l'exposició com qui es proposa anar arrencant les capes d'una ceba, perquè del que de fet es tracta és de descobrir “què hi ha realment a dins i qui ho vol mantenir ocult”.

Perquè l'abarrocament del caràcter hispà és literalment això: “Un batibull d'imatges” instigades pel poder i –és la tesi dels comissaris– creades per una cort fidel de patums de l'art i de la cultura. “El poder utilitza l'art per legitimar el mite hispà. I els artistes estan entregats del tot a aquesta causa”, subratlla Marzo. En quin altre país, es pregunta el comissari, la monarquia ha inaugurat tots i cada un dels (34!) centres d'art contemporani?

Els artistes, doncs, juguen un paper important a l'exposició, però no justament artistes que combreguen amb la causa barroca. Hi llueixen obres de Núria Arias, David Blanco, Miguel Calderón, Harun Farocki, Pedro G. Romero, David Hoffos, Claudia Llosa i José Quintero.

I si al final del recorregut expositiu queden dubtes, la darrera paret és la definitiva. Quan la selecció de futbol espanyola va guanyar l'Eurocopa, l'empresa Cepsa va publicar un anunci a la premsa que reproduïa el famós quadre de Velázquez La rendició de Breda, acompanyat d'un eslògan contundent: El món torna a ser nostre. Caràcter hispà.