Manipulacions i democràcia

Dilma Rous­seff, la can­di­data del PT, va gua­nyar les elec­ci­ons i serà la pròxima pre­si­denta del Bra­sil. És una gran victòria per­so­nal, del seu par­tit i també del titànic esforç comu­ni­ca­dor de Lula, que, en un país on la mani­pu­lació mediàtica de la dreta és bru­tal, va demos­trar fa vuit anys, con­tra tots els pronòstics i les enques­tes, que la majo­ria del poble podia vèncer democràtica­ment con­tra els pode­ro­sos i el seu domini dels mit­jans de comu­ni­cació. Jo he sen­tit a Lula quei­xar-se amar­ga­ment, en ter­mes que no vull ara repro­duir, de les bru­tals esco­me­ses que ha rebut, per­ma­nent­ment, abans i després de ser pre­si­dent, de la dreta mediàtica bra­si­lera. Lula deixa la pre­sidència amb més del 80% de suport popu­lar. Quan fou ele­git pre­si­dent del Bra­sil va dir que no podia equi­vo­car-se i n'explicà les raons. No es podia per­me­tre aquest luxe, va dir, “perquè no he estat ele­git amb el suport dels grans canals de la tele­visió pri­vada, ni gràcies al suport del sis­tema finan­cer ni dels grans grups econòmics”. Els par­tits i coa­li­ci­ons que no són sub­mi­sa­ment pro busi­ness, que no estan a les ordres dels pode­ro­sos, que no tenen suports finan­cers i mediàtics, quan arri­ben al govern han de filar molt prim, han de tre­ba­llar molt bé i han d'engi­nyar-se-les com sigui per arri­bar a l'opinió pública. Al llarg de vuit anys (per no par­lar d'abans de ser pre­si­dent) Lula no ha tin­gut més remei que par­lar contínua­ment, pro­nun­ci­ant milers d'al·locu­ci­ons públi­ques, jus­ta­ment pel fet que tenia en con­tra els mit­jans de comu­ni­cació de la dreta.

En les enques­tes fetes dar­re­ra­ment a Cata­lu­nya apa­reix un feno­men que només en apa­rença és con­tra­dic­tori. Una majo­ria valora posi­ti­va­ment la feina feta pel govern d'Entesa, però en canvi una majo­ria sem­blant es mos­tra crítica amb aquest mateix govern del qual es valora posi­ti­va­ment la gestió. Con­tra­dicció? Sí i no. No, si es té en compte l'hos­ti­li­tat per­sis­tent de la majo­ria dels mit­jans de comu­ni­cació. Des dels insults i exa­brup­tes de la dreta mediàtica espa­nyola fins a l'opinió publi­cada i expres­sada a pràcti­ca­ment tots els mit­jans de comu­ni­cació a Cata­lu­nya, els atacs han estat per­ma­nents, cons­tants, impla­ca­bles. Des dels pri­mers moments de la pre­sidència Mara­gall, la dreta mediàtica, domi­nant tant a Espa­nya com a Cata­lu­nya, va començar una ope­ració d'asfíxia del govern de la Gene­ra­li­tat, amb resul­tats evi­dents. Per començar, va impo­sar la nomen­cla­tura: res de “govern d'Entesa”, perquè tenia una con­no­tació posi­tiva; calia impo­sar tri­par­tit. Després va anar defi­nint el terme: tri­par­tit era sinònim de des­ga­vell. Els errors, les con­tra­dic­ci­ons, les dis­cus­si­ons entre els grups de la majo­ria, han estat asse­nya­lats emfàtica­ment, exa­ge­rats, repe­tits i comen­tats. S'han con­ver­tit en tòpics domi­nants. Set anys després, la cosa ha adqui­rit una dimensió que, amb la crisi aguda dels mit­jans de comu­ni­cació, ten­deix a con­ta­mi­nar-los a tots.

“Quan encenc la tele, només veig cala­mi­tats, i això no ajuda a resol­dre cap pro­blema”, ha comen­tat Lula en alguna ocasió. Veu cala­mi­tats i també obs­ce­ni­tats: fa unes set­ma­nes, en una gran cadena de tele­visió bra­si­lera, el seu pro­pi­e­tari, un vell de ros­tre inflat pel bótox i amb els cabells rete­nyits, començà a treure's bit­llets de banc de les but­xa­ques, tot llençant-los al públic assis­tent al pro­grama, que es bara­llava per atra­par-los. Em diuen que a algu­nes tertúlies tele­vi­si­ves han estat par­lant de llançar Belén Este­ban a fer una car­rera política i afir­men que és “espe­ci­al­ment popu­lar” a Cata­lu­nya. “Què tenen els polítics cata­lans que no tin­gui l'Este­ban?”, s'excla­men, i es que­den tan amples. Tot això pot sem­blar anecdòtic i ridícul, però no és inno­cent i pot tenir, a la llarga, uns efec­tes dele­te­ris. És una tru­culència crei­xent que des­pres­ti­gia la política, que fomenta el cinisme difús, fa des­es­pe­rar de les solu­ci­ons col·lec­ti­ves, esti­mula la lluita com­pe­ti­tiva de “tot­hom con­tra tot­hom”, i que fa créixer els sen­ti­ments d'inse­gu­re­tat i de por al futur.

A Itàlia, aquest feno­men de mani­pu­lació telecràtica ha estat, durant uns quants anys, el poder de Ber­lus­coni. Ara, el Cava­li­ere tron­to­lla a causa de nous escàndols pro­ba­ble­ment insos­te­ni­bles. Però deixa la democràcia ita­li­ana i el mateix país en una situ­ació tre­menda.