Cercles quadrats

Divendres passat, en un míting celebrat a Sabadell amb la presència del ministre Ramón Jáuregui, José Montilla va dir literalment que li feia por “un govern de CiU, hipotecat per ERC: un govern nacionalista, sobiranista i independentista”. Un govern hipotecat per ERC... com el seu, potser? L'afirmació ultrapassa amb escreix la categoria del cinisme. De fet, mostra obertament, gairebé obscenament, les veritables dimensions d'una contradicció que fa quatre anys alguns van insistir a ubicar en l'esfera de la pura normalitat. Heus aquí la normalitat: algú que és president de la Generalitat gràcies als vots d'ERC alerta ara del risc d'un govern hipotecat per aquesta mateixa formació! Montilla, en tot cas, no fa res més que recollir i compendiar en una sola frase les dotzenes de legitimacions periodístiques dutes a terme després de la constitució del segon tripartit, l'any 2006. Vistes amb perspectiva, aquelles suposades anàlisis destinades a demostrar la quadratura del cercle tenen un punt de patetisme, més encara prenent en consideració la forma –poc o gens elegant– com alguns dels seus autors se n'han desdit en els darrers mesos.

Ara fa tot just quatre anys, es van esgrimir tres tipus d'arguments per justificar la repetició d'un tripartit que ni tan sols havia pogut acabar la legislatura. Convé recordar que ERC havia estat expulsada del govern. També és important subratllar que, immediatament després, l'aleshores candidat Montilla va obtenir els pitjors resultats de tota la història del PSC. Aquest era el panorama, però això no impedia grapejar acomodatíciament determinats arguments com si fossin un cub de Rubik. Comencem pel primer grup: les apel·lacions a l'harmonia que regnaria entre un govern socialista a Madrid i un govern socialista a Barcelona. Facin memòria o, més fàcil encara, furguin per l'hemeroteca determinats articles d'opinió. Aquesta conjunció –deien llavors alguns– permetrà desplegar l'Estatut sense entrebancs i, en conseqüència, enfortir la idea d'una Espanya veritablement federal i plurinacional. El resultat és ben a la vista. L'Estatut ha acabat com ha acabat, i el federalisme no sembla gaudir d'una salut pletòrica, precisament. Pel que fa als progressos de la idea de plurinacionalitat d'Espanya, val més no parlar-ne: ara és com una broma de mal gust.

El segon grup d'arguments estava relacionats amb la idea d'“esquerra”. Partint del lloc comú dels “dos eixos”, l'ideològic i el nacional, el experts a remenar el cub de Rubik del tripartit transformaven quadrats en cercles, cercles en quadrats i el que convingués.

Aquesta amena faula dels dos eixos, en tot cas, es fa i es desfà amb una gran alegria. Ara mateix, l'esquerrà Montilla ja no en vol saber res de l'esquerrà Puigcercós ni de l'esquerrà Herrera. A l'esquerrà Montilla, per cert, no va semblar que li fes gaire nosa el pacte que el seu coreligionari Patxi López va signar al País Basc amb el PP. Una altra “normalitat”, un altre cercle quadrat: a Barcelona els socialistes buscaven el suport dels independentistes, i a Vitòria de la dreta espanyolista. “Per tal d'avergonyir la mascarada / entre tantes disfresses em disfresso”, diuen els versos del gran Pere Quart. No cal afegir-hi gran cosa més.

I arribem al tercer i més important dels arguments: un pacte CiU-ERC “hauria partit el país en dues meitats”. Entorn d'aquest assumpte va arribar a sorgir fins i tot una petita escolàstica encarregada d'actualitzar, polir i blindar la idea. Han passat quatre anys, només quatre, i ara sembla que tot allò només era una frase feta. De fet, aquella frase feta ha canviat radicalment de to: ara es pronuncia en forma d'amenaça. Molt discretament, sí, però en forma d'amenaça. La cosa sona si fa no fa així: “Fins ara hem tingut l'oportunitat de partir el país en dos i no ho hem fet, però això no significa que aquesta possibilitat ja no existeixi”. Aquesta idea difusa però alhora contundent està esquitllada en la majoria de declaracions de dirigents del PSC. En alguns casos resulta poc audible i en altres és ben bé estrident, però el seu rerefons és exactament el mateix.

I així arribem a la constatació final: els cercles quadrats no existeixen, i els quadrats circulars tampoc. Les argúcies dialèctiques per justificar un pacte parlamentari de circumstàncies són perfectament legítimes, però en cap cas poden modificar la tossuda realitat. L'any 2003 o l'any 2006 no existia pas una majoria social identificable amb el tripartit: uns van votar el PSC o ICV per unes raons, i uns altres van votar ERC per unes altres. Aquesta majoria no ha existit, ni existeix, ni existirà mai, perquè els seus objectius resulten literalment contradictoris. La legalitat d'un front parlamentari d'aquest tipus resulta inqüestionable; la seva legitimitat política no tant, en la mesura que és el resultat d'una aposta interessada per la ficció, que en política sempre és sinònim de feblesa i d'inestabilitat. Això ho vaig dir en un article publicat en aquestes mateixes planes ara fa tot just quatre anys, i ho torno a repetir ara emparat en la frase que divendres passat va pronunciar José Montilla a Sabadell: “Un govern de CiU, hipotecat per ERC: un govern nacionalista, sobiranista i independentista”. Montilla reconeixia tàcitament que el seu pacte amb ERC no tenia res a veure amb les esquerres, ni amb la cohesió social ni amb res per l'estil, sinó que era una mera hipoteca al servei dels interessos del seu partit. Una hipoteca subprime, dit sigui de passada.