El ‘goril·la' dels artistes
L'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya, hereva de la Federació Sindical d'Artistes Plàstics, celebra 30 anys amb el mateix esperit combatiu de sempre
Exercir sense tebieses el rol de guardaespatlles –i si cal, de goril·la– dels artistes catalans li ha comportat tenir molts amics però també una pila d'enemics. La cosa no era de bromes quan el 1979 es va fundar la Federació Sindical d'Artistes Plàstics de Catalunya, embrió de l'actual Associació d'Artistes Visuals –el nom es va canviar el 1994 quan Susanna Solano n'era la presidenta.
La cosa era fer de corcó, de no defallir en les reivindicacions per millorar el context de l'art (als anys setanta, tot es reduïa a dos museus: el Picasso i la Fundació Miró) i les condicions socials i laborals dels artistes. Reivindicacions que, des de la perspectiva electoralista d'alguns polítics, no tenien cap rellevància. Tres dècades després, toca celebrar amb els amics la feina feta. Sense deixar de tocar el crostó als enemics.
Una gran festa aquest dissabte a La Capella amb tot de centelleigs artístics –còctel d'Antoni Miralda, música de Carles Congost i invitacions dissenyades per Mireia C. Saladrigues– obrirà el programa dels 30 anys de l'Associació d'Artistes Visuals, que a partir de la setmana que ve es posarà mans a l'obra de la reflexió amb un cicle de debats per continuar analitzant una realitat que, sigui per A o per B, sempre sembla esquivar la importància de l'art i dels artistes.
Antoni Tàpies, president honorífic i soci número set, també s'ha implicat en la commemoració amb la creació d'un logotip en què posa la seva simbologia al servei d'una associació que amb 1.300 socis té un notable nivell de representativitat (a Catalunya hi ha 4.500 artistes segons un cens del 2006).
Els fronts de batalla de l'associació, que al llarg de la seva història han capitanejat grans figures de l'art del país com Ràfols Casamada, Hernández Pijuan, Guinovart, Francesc Torres, Sergi Aguilar i, des de fa dos anys, Joan Fontcuberta, han estat múltiples. Ja als anys vuitanta, una de les principals reclamacions va ser la creació d'un museu d'art contemporani –que no seria una realitat fins al 1995–, així com l'obertura de centres a tot el territori –encara no s'ha culminat–. Velles reivindicacions, amb victòries vibrants i derrotes doloroses, que no estan gaire lluny de les noves demandes i polèmiques. Una de les recents ha estat la reconversió del Santa Mònica, que l'associació va veure com un tancament encobert. La controvèrsia que es va generar va ser tan gran que el Departament de Cultura va decidir crear un nou centre d'art, el Canòdrom. No hi ha hagut mai bona sintonia entre els responsables de l'associació i el conseller Tresserras. Ara estaven molestos pel decret de la xarxa de centres d'art, que finalment no s'aprovarà.
Sense oblidar el centre Hangar –el fill autònom de l'associació, que el maig vinent s'ampliarà–, del que més es presumeix és d'haver estat decisiu en la creació del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (Conca). I això que el balanç del primer any és “molt decebedor”, amb tot l'enrenou de la dimissió del president Xavier Bru de Sala, “un excés de burocratització” i uns calendaris sense ànima en la concessió dels ajuts (enguany, s'han resolt entre juliol i octubre). “Però hi creiem. Segurament, el Conca necessita entre 10 i 15 anys per estabilitzar-se”, subratlla Florenci Guntín, el secretari general de l'associació.
Parlant d'ajuts, el Conca ha retallat significativament la subvenció d'enguany a l'Associació d'Artistes Visuals. Ahir, en la roda de premsa de presentació dels actes d'aniversari, no se'n va dir ni piu.