Perseguir anticomunistes

Polèmica per un arti­cle a l'Avenç del mes de novem­bre, on s'acusa alguns dels millors arti­cu­lis­tes del país d'exer­cir d'anti­co­mu­nis­tes furi­bunds. Els argu­ments de l'autor de l'arti­cle (el senyor Fran­cesc Vila­nova i Vila-Aba­dal) s'arti­cu­len a l'entorn d'un lli­bre recent, el qual, afirma, posa els punt sobre les is del comu­nisme nos­trat, el que va arti­cu­lar-se al vol­tant del PSUC. El lli­bre es diu Els anys del PSUC (el publica també l'Avenç i el sig­nen Carme Moli­nero i Pere Ysàs) i porta per subtítol El par­tit de l'anti­fran­quisme. És en aquest últim tret (l'anti­fran­quisme) on recolza Vila­nova i Vila-Aba­dal per sal­var la memòria del comu­nisme català, fus­ti­gar amb agror els intel·lec­tu­als anti­co­mu­nis­tes que a dia d'avui opi­nen a diver­sos mit­jans de comu­ni­cació del país —també feliçment en aquest mateix diari— i dei­xar clara una cosa: la lluita per la democràcia va ser l'estratègia del PSUC a par­tir del segon tram del fran­quisme, a més de cons­ti­tuir-se aquest par­tit en un dels reduc­tes més actius en la rei­vin­di­cació naci­o­nal cata­lana.

A la vista del lli­bre de Moli­nero i Ysàs, basat —una mica fei­xu­ga­ment— en docu­men­tació interna del PSUC, pot­ser podem con­cloure que sí, que el PSUC va fer algu­nes coses bé, fins i tot molt bé, però que tan­ma­teix això no és sufi­ci­ent per a dia d'avui con­ti­nuar mili­tant en les idees comu­nis­tes. Ser anti­fran­quista, anti­fei­xista, equi­val a ser demòcrata? No ben bé. D'aquí que els hereus intel·lec­tu­als o morals dels vells som­nis lli­ber­ta­ris comu­nis­tes siguin tots anti­fei­xis­tes, però no anti­to­ta­li­ta­ris. I per això molts d'ells es fan seva aquesta con­signa: “la democràcia libe­ral és el nom de la tira­nia d'avui”.

Els arti­cu­lis­tes asso­tats arbitrària­ment per Vila­nova i Vila-Aba­dal s'han dis­tin­git, tots ells, per una posició incon­tro­ver­ti­ble­ment libe­ral, és a dir, orgu­llo­sa­ment anti­to­ta­litària, la qual ten­deix a con­fon­dre's —des d'una mala fe enve­ri­nada de des­ho­nes­te­dat intel·lec­tual— amb allò que es diu neo­con­ser­va­do­risme. És ben cert que pot­ser alguns sovint pequen d'excés i cauen, més enllà del libe­ra­lisme, en la ido­la­tria del lliure mer­cat, però aquest, em sem­bla, ja és un altre debat.

La clau de volta d'aquesta polèmica passa per ado­nar-nos que la memòria del nazisme, del fei­xisme i del fran­quisme és clara, men­tre que la del comu­nisme no ho és per tot un con­junt de raons. A l'Europa occi­den­tal no vam patir els règims con­duits pels comu­nis­tes (aquí, a casa, mai tin­gue­ren el poder); no vam haver de llui­tar con­tra els exter­mi­na­dors de bur­ge­sos, o con­tra els buròcra­tes cínics, dela­tors i arri­bis­tes, que la lite­ra­tura russa i txeca ens ha pre­sen­tat. Tan­ma­teix ho hem d'adme­tre: on el comu­nisme va arri­bar al poder, tot han estat tor­tu­res, fam, repressió a la dis­sidència i assas­si­nats de mas­ses, sense que tro­bem cap país que tren­qui aquesta dinàmica sinis­tra.

Tot i això, les idees comu­nis­tes han que­dat bella­ment sal­va­des per una raó: el comu­nisme sem­pre ha fet el con­trari del que deia. Tam­poc les vícti­mes del comu­nisme no són un grup homo­geni, com ho són, per exem­ple, els jueus mas­sa­crats pel nazisme, cosa que difi­culta la memòria dels des­as­tres.

Una altra diferència que pot expli­car per què encara podem tro­bar comu­nis­tes que esgri­mei­xen amb orgull la seva ide­o­lo­gia —més o menys reci­clada a la llum de l'eco­so­ci­a­lisme paci­fista— és que el nazisme va ser der­ro­tat mili­tar­ment i just després es van fer els cèlebres judi­cis de Nurem­berg. Aquests van assen­tar en la memòria col·lec­tiva el volum d'aque­lla ignomínia, men­tre no hi ha hagut mai un Nurem­berg con­tra el comu­nisme (el més sem­blant a un Nurem­berg con­tra els comu­nis­tes es farà a Cam­bodja con­tra els líders khmers rojos super­vi­vents; i sem­bla que encara està en fase d'ins­trucció).

Pavel Stroi­lov és un exi­liat rus que viu a Lon­dres i que té en el seu poder més de 50.000 docu­ments inèdits sobre la cai­guda de l'URSS. També un altre dis­si­dent, Vla­di­mir Bukovsky, ha pen­jat a la xarxa una gran quan­ti­tat d'infor­mació sobre el comu­nisme, sense que ningú li hagi fet gaire cas, tot i que aporta molta llum sobre la fi de la guerra freda. En aquesta docu­men­tació –tal com ha estat traduïda en part per la revista nord-ame­ri­cana City Jour­nal— es tro­ben coses curi­o­ses. Per exem­ple, parau­les de soci­a­lis­tes espa­nyols ben actius, com Fernández Ordóñez o Joaquín Almu­nia, que a finals dels vui­tanta tre­ba­lla­ven al cos­tat de Gor­bat­xov per una soviètica i soci­a­lista casa comuna euro­pea. Els “com­panys de viatge” sem­pre han sabut el que volien; per exem­ple tan­car la boca als memo­ri­a­lis­tes d'aquell mal.