Carod: Dencàs o Companys?

Ahir escol­tava Josep-Lluís Carod-Rovira a la ràdio. Ell anava pas­sant comp­tes amb els encara com­panys seus de par­tit, dema­nava que el poble d'esquer­res el tornés a seguir, i jo pen­sava: “No n'apren­dran mai?” Em recor­dava algú, i era d'Esquerra, però m'envaïa sobre­tot un dubte: “No n'apren­dran mai?”

L'Esquerra d'avui pateix de mals força sem­blants als del par­tit que era en els anys trenta del segle pas­sat. Són al seu cap­da­munt. A la cúpula. Això sí, ara tot molt menys èpic. Joan Puig­cercós, de fet, la major part de vega­des que s'hi refe­reix no apos­trofa la paraula: “La èpica”, diu. No en sap, del gènere.

Però, a qui em recor­dava el Carod d'ahir? Després d'un fiasco on ha estat impli­cat de ple, ara vol fugir de les con­seqüències. Vol dei­xar els com­panys enrere. I fa una crida perquè el poble el segueixi de nou.

Amb qui lliga més, aquest Carod? ¿Pot­ser amb el Josep Dencàs con­se­ller de Gover­nació d'ERC, que després del dal­ta­baix dels Fets del 6 d'octu­bre va fugir de Palau pel cla­ve­gue­ram? Aquell que en tor­nar al país va empènyer la sepa­ració d'Estat Català d'Esquerra? Impli­cació, fugida, divisió. Podia ser.

Però, i si Carod és més com aquell Lluís Com­panys de l'esti­ra­bot que va sor­tir a dema­nar que el seguis­sin i allò sim­ple­ment no va pas­sar perquè no tocava? Lliga més. Perquè la fugida de Dencàs va ser força més expli­ca­ble. Sabia que si l'aga­fa­ven hi dei­xava la pell. En canvi el paper de Com­panys en els Fets del 34 va ser més trist. Com el del Carod que ara crida el poble a seguir-lo de nou. Molt trist. No n'apren­dran mai?