Passar la ratlla

Entre el gener i el febrer de 1939, unes 460.000 per­so­nes van tra­ves­sar la fron­tera bus­cant refugi a França. Hi havia civils, sol­dats, polítics, met­ges, escrip­tors, pin­tors, sin­di­ca­lis­tes, gent cor­rent, famílies sen­ce­res, nens i vells, tots igua­lats sota la ven­tada gla­cial que asso­tava el cim del coll del Pertús o d'Ares men­tre espe­ra­ven a ser dis­tribuïts pels gen­dar­mes, des­bor­dats per aquell for­mi­guer d'huma­ni­tat que havia anat estim­bant cot­xes i cami­ons que ja no ser­vien pels bar­rancs, que havia hagut d'aban­do­nar male­tes i fami­li­ars mori­bunds pel camí, que havia sofert l'indigne bom­bar­deig de l'avi­ació ita­li­ana i ale­ma­nya, que havia con­fiat tant en la sal­vació que n'hi havia que venien per la mun­ta­nya sense abric o amb saba­tes de taló. Alguns d'aquests homes i dones, molts d'ells encara molt joves, van escriure ja ales­ho­res uns tex­tos que ser­vis­sin de memòria d'aquell èxode des­es­pe­rat, encara que la majo­ria no veu­rien la llum fins molts anys més tard; d'altres tar­da­rien més temps a donar forma a aquell record de la fam i el fred, en memòries o fic­ci­ons auto­bi­ogràfiques.

Maria Cam­pi­llo, pro­fes­sora de la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona i espe­ci­a­lista en la lite­ra­tura de l'exili, ha reco­pi­lat 41 d'aquests tes­ti­mo­nis al volum Allez! Allez! Escrits del pas de fron­tera, 1939 (L'Avenç), un lli­bre que podria sem­blar una col·lecció de frag­ments més o menys cone­guts si no fos que, entre tots, des de les car­tes d'un patri­arca de les lle­tres com Car­les Riba fins als reports d'escrip­tors sol­dats com ho eren lla­vors Pere Cal­ders o Vicenç Riera Llorca, com­po­nen una de les imat­ges més vives, més huma­nes i inten­ses, del que va sig­ni­fi­car l'exili repu­blicà de 1939. “Pas­sar la rat­lla”, con­que­rir l'espai simbòlic de la lli­ber­tat que repre­sen­tava França, allà on hi havia el pa blanc enfront del crostó negre de la guerra, va con­ver­tir-se en la fixació de tots ells, abans de des­co­brir que a l'altra banda d'aque­lla línia ima­ginària hi havia sobre­tot des­deny i des­con­fiança, i uns camps de con­fi­na­ment on retru­nyia l'imperiós “allez! allez!” dels guar­des sene­ga­le­sos, que els pri­mers fugi­tius, afer­rats encara a l'espe­rança d'una fra­ter­ni­tat euro­pea, van inter­pre­tar com un jocós “olé! olé!”, com recorda el pin­tor i gra­va­dor Jaume Pla. Un cop pas­sada la fron­tera, els des­tins es bifur­ca­rien, però a l'arri­bada, tots sabien que eren, sense dis­tinció, part d'aque­lla població de per­de­dors que mar­xa­ven amb la des­con­cer­tant sen­sació que esta­ven expi­ant alguna obs­cura culpa, com explica el peri­o­dista i polític mont­blanquí Josep M. Poblet.

D'entre la qua­ran­tena de tex­tos selec­ci­o­nats, n'hi ha de ja clàssics, com els d'Antoni Rovira i Vir­gili, Xavier Ben­gue­rel, Teresa Pàmies o Avel·lí Artís-Gener, però també de des­co­berts fa rela­ti­va­ment poc, com els de Car­les Font­serè, Sebastià Gasch, Agustí Cen­te­lles o Mont­ser­rat Julió, i alguns de poc difo­sos, com els d'Otília Cas­tellví o Edmon Vallès, o fins i tot inèdits, com els que es repro­du­ei­xen de Cal­ders i Fran­cesc Tra­bal. Maria Cam­pi­llo s'admira en el pròleg de la coherència del mosaic que dibui­xen una tal diver­si­tat de tes­ti­mo­nis entes­tats a com­par­tir “l'exac­ti­tud d'alguns detalls”. És així com res­so­nen d'un text a l'altre les al·lusi­ons al fred incle­ment, a l'amun­te­ga­ment angoi­xant i caòtic dels fugi­tius a Girona, als bom­bar­de­jos sobre Figue­res, a la venda pre­ci­pi­tada de joies a canvi d'uns quants francs, als saque­jos de les male­tes aban­do­na­des en ple ascens de la mun­ta­nya, a la ina­ca­ba­ble espera a la intempèrie per pas­sar a l'altra banda de la rat­lla, a la visió nevada del Canigó, a la indig­nació i la ràbia, més sovint del que sem­bla, d'haver estat arren­cats de tota vida cone­guda. “Si tinguéssim el con­for­misme dels ani­mals, seríem com ells. Nosal­tres som molt pit­jor: som bèsties tris­tes”, escriu Lluís Fer­ran de Pol a les seves memòries, evo­cant la impressió de veure l'espe­rança de sal­vació a l'altra banda de la fron­tera cru­ci­fi­cada entre el fil­ferro de Sant Cebrià.