L'atzucac dels concerts

Fa tot just 25 anys de la llei orgànica del dret a l'edu­cació (LODE), que va entrar en vigor per desen­vo­lu­par l'arti­cle 27 de la Cons­ti­tució: garan­tir el dret de tot­hom a l'edu­cació i fer-ho en un marc de lli­ber­tat i gratuïtat en deter­mi­nats nivells. La seva apli­cació va com­por­tar un espec­ta­cu­lar i neces­sari crei­xe­ment de l'escola pública. També va posar en marxa els con­certs edu­ca­tius, pre­vis­tos ja el 1970, com a meca­nisme de par­ti­ci­pació de l'oferta social en la pro­visió de ser­veis edu­ca­tius en règim de gratuïtat. La solució del con­cert va ser con­ce­buda des del plan­te­ja­ment de sub­si­di­a­ri­e­tat de l'oferta pri­vada, pen­sant que podia ser una rea­li­tat tran­sitòria, fins que l'oferta pública fes inne­cessària la con­cer­tada.

La rea­li­tat, però, s'ha mos­trat tos­suda i l'escola con­cer­tada no ha des­a­pa­re­gut ni de bon tros, per bé que el model de con­cer­tada implan­tat no pre­senta un balanç posi­tiu, ja que acu­mula tres greus dis­fun­ci­ons. La pri­mera rau en el mateix con­cepte de con­cert. El con­cert és un con­tracte que obliga l'escola a pres­tar el ser­vei en règim de gratuïtat a canvi de rebre de l'admi­nis­tració el finançament neces­sari. Però, a diferència dels con­trac­tes lliu­res, en el con­cert les con­di­ci­ons només les posa una part. Les con­di­ci­ons del ser­vei i el seu finançament estan fixats per l'admi­nis­tració. No hi ha cap meca­nisme de revisió per part de l'escola ni cap garan­tia de suficiència del finançament. Un con­tracte dra­conià impos­si­ble de com­plir.

Les esco­les con­cer­ta­des es tro­ben entre l'espasa d'un finançament insu­fi­ci­ent i la paret de no poder cobrar pels seus ser­veis en haver accep­tat la con­dició de gratuïtat. Davant aquest atzu­cac, l'única sor­tida ha estat dema­nar recur­sos a les famílies que reben el ser­vei, però de manera voluntària per no incom­plir les con­di­ci­ons. Són les apor­ta­ci­ons “tan voluntàries com impres­cin­di­bles”, en parau­les del con­se­ller Mara­gall. Una solució defi­ci­ent basada en una hipo­cre­sia social que ningú s'atre­veix a des­mun­tar i que, amb cada període de crisi, amenaça la sub­sistència de les esco­les que ate­nen població amb menys recur­sos. Les esco­les con­cer­ta­des s'han empo­brit i el con­cert ha esde­vin­gut sovint una ratera.

La segona dis­funció rau en el model de gestió. Tot i la titu­la­ri­tat pri­vada dels cen­tres con­cer­tats, la LODE va mal­dar per la màxima assi­mi­lació amb els cen­tres públics. Per aquesta via, va intro­duir models ine­ficaços de gestió i la con­fi­gu­ració d'una direcció feble i amb pos­si­bi­li­tats d'esde­ve­nir bicèfala en esta­blir meca­nis­mes d'elecció de la direcció del cen­tre impro­pis d'un model no ja de gestió pri­vada, sinó d'estricta titu­la­ri­tat pri­vada. La neces­si­tat d'una direcció gene­ral o geren­cial dels cen­tres no ha estat mai abor­dada ni con­tem­plada en el con­cert.

En aquesta línia, cal esmen­tar el rol dels con­sells esco­lars. La volun­tat de donar par­ti­ci­pació en la gestió dels cen­tres a tots els esta­ments (pro­fes­so­rat, pares i mares, alum­nat, titu­la­ri­tat i, més recent­ment, ajun­ta­ments) a través d'aquests con­sells es tra­du­eix en un orga­nisme poc efec­tiu, amb poques i mal deli­mi­ta­des atri­bu­ci­ons i amb com­petències tan impròpies com són inter­ve­nir en l'aco­mi­a­da­ment de docents.

La ter­cera dis­funció prové d'una figura jurídica ben insòlita introduïda per la LODE: el paga­ment dele­gat. El pro­fes­so­rat d'ense­nya­ments con­cer­tats, tot i ser per­so­nal del règim labo­ral comú i con­trac­tat per la titu­la­ri­tat del cen­tre, que és l'empre­sari a tots els efec­tes, rep l'import del salari de mans de l'admi­nis­tració pública “per dele­gació de la titu­la­ri­tat”. Només una desor­bi­tada des­con­fiança podia gene­rar un sis­tema tan aliè a les nor­mes i als usos i cos­tums habi­tu­als en la nos­tra vida social i econòmica.

A la pràctica, el paga­ment dele­gat és un model ine­ficaç que duplica la feina a l'admi­nis­tració pública i a les admi­nis­tra­ci­ons dels cen­tres, obli­gant sovint a con­fec­ci­o­nar una doble nòmina per a tre­ba­lla­dors que ho són d'una única empresa. El paga­ment dele­gat acaba con­fi­gu­rant-se, doncs, com una mena de juris­dicció labo­ral espe­cial, font d'inse­gu­re­tat jurídica i motiu de com­pli­ca­ci­ons pràcti­ques en la gestió dels cen­tres. La seva per­manència és una rèmora.

Després de 25 anys d'aquest model de con­cert i de patir les dis­fun­ci­ons asse­nya­la­des, la pre­gunta és: no cal­dria fer-ne una reforma?