El corredor mediterrani, víctima de Madrid

En con­tra del sen­tit comú, en con­tra dels interes­sos del País Valencià i de Cata­lu­nya i en con­tra del que més convé també al tei­xit social i empre­sa­rial del con­junt de l'Estat, el govern espa­nyol ha donat l'esquena a la pri­o­ri­tat del cor­re­dor medi­ter­rani, la con­nexió del tren de mer­ca­de­ries d'ample euro­peu que ha d'unir Alge­si­res amb Esto­colm. Si ha de depen­dre de la pressió ins­ti­tu­ci­o­nal del govern espa­nyol, ja ens podem obli­dar que el Par­la­ment Euro­peu declari el pro­jecte d'interès pri­o­ri­tari aquest mateix 2011, tal com reclama com una pinya el món polític i econòmic català, valencià i murcià. La presència, abans-d'ahir, a la cam­bra euro­pea de mig miler d'empre­ne­dors, repre­sen­tants de les cam­bres de comerç i repre­sen­tants par­la­men­ta­ris con­vo­cats pel lobby Ferr­med amb l'objec­tiu de fer visi­ble una vegada més l'interès dels ter­ri­to­ris per l'eix, va que­dar deli­be­ra­da­ment des­cafeïnada per l'absència del minis­tre de Foment, José Blanco, que va enviar-hi dos direc­tors gene­rals que es van limi­tar a diagnos­ti­car que ja no que­den diners per pagar el cor­re­dor i que, en qual­se­vol cas, el pre­ve­uen només a llarg ter­mini.

No és cap posició nova. Els dos par­tits que han gover­nat l'Estat espa­nyol durant els últims trenta anys, el PSOE i el PP, han menys­preat repe­ti­da­ment les rei­vin­di­ca­ci­ons cata­la­nes i valen­ci­a­nes. L'any 1992, els soci­a­lis­tes ja van dei­xar clar de quin peu cal­cen quan en comp­tes d'apos­tar per la línia d'alta velo­ci­tat entre Madrid i Bar­ce­lona van impul­sar la de Sevi­lla. Pel que fa als popu­lars, el 2003, quan ocu­pa­ven la comis­sa­ria euro­pea de Trans­ports, van esbor­rar el pro­jecte del mapa de pri­o­ri­tats. Si ja en aquells temps de bonança econòmica l'interès era nul, la situ­ació actual de crisi gene­ral els ser­veix de coar­tada per­fecta per mirar nova­ment cap a una altra banda.

El gran bene­fi­ci­ari de tot ple­gat ha estat, com sem­pre, Madrid i el dis­seny radial de les infra­es­truc­tu­res apli­cat per aques­tes dues for­ma­ci­ons polítiques, una herència con­cep­tual de Felip V que Franco va per­pe­tuar i que pretén emmi­ra­llar-se en un altre model, el francès, que fa molt de temps va ser replan­te­jat amb xar­xes com­ple­mentàries que man­te­nen tot el país eficaçment comu­ni­cat. Això és jus­ta­ment el que des d'aquí es reclama: eficàcia. Una eficàcia que hau­ria d'estar a l'altura del poten­cial estratègic de Cata­lu­nya, el País Valencià i Múrcia, que aglu­ti­nen el 50% de la població i de la riquesa de l'Estat i que durant massa temps han estat vícti­mes, no pas pro­ta­go­nis­tes, de les deci­si­ons adop­ta­des des del quilòmetre zero.