Les condicions òptimes
De forma plenament escaient per a una secció d'un diari anomenada Diàleg, la setmana passada vaig tenir l'honor que l'amic Ferran Sáez Mateu comentés un article meu publicat en aquestes planes tot discrepant de forma rotunda de la meva opinió sobre les condicions òptimes que aquests darrers anys es donen per activar a Catalunya un procés de secessió. Ferran Sáez reiterava el seu escepticisme sobre la possibilitat d'exercir un gest independentista que ell titlla de “vague”, “confús”, “genèric”, “esquemàtic” o “abstracte”.
El primer que cal respondre és que si alguna cosa no és “confusa”, “vaga” o “abstracta” és un procés d'independència. La creació d'una entitat política sobirana és el camí que han pres la majoria dels gairebé dos-cents estats que en aquests moments són membres de Nacions Unides. Les constants històriques i procedimentals que han portat moltes comunitats nacionals a fundar un estat propi són, al contrari del que suggereix Sáez, clares i precises. Ell titlla de “ridícula” la “declaració unilateral d'independència” però no és sobrer recordar que aquesta va ser la fórmula que es va adoptar en la més cèlebre de les independències de l'època contemporània: la dels actuals Estats Units d'Amèrica. No crec que sigui tan “ridícul” un gest que va suposar la consolidació d'una de les nacions més poderoses del planeta, que al segle XVIII es va perpetrar contra la primera potència del moment, la Gran Bretanya, i que, segons sostenen la majoria d'historiadors, va comptar només amb el suport i l'acció d'unes deu mil persones organitzades. Deu mil persones organitzades són moltes menys de les que ara ja té l'independentisme a Catalunya, un moviment que eventualment no s'enfrontaria contra l'Imperi Britànic sinó contra una Espanya feble, arruïnada, que no passa de ser un país de segon ordre en el concert de les nacions europees, i que busca desesperadament surar, com veiem aquests dies, a costa de radicalitzar l'espoliació econòmica i cultural de Catalunya.
Ferran Sáez equipara l'estat d'ànim que es podria donar en l'actualitat amb el que es va viure el 6 d'octubre de 1934 amb la proclamació de l'Estat Català per part del president Companys tot associant la iniciativa audaç de Companys amb la desastrosa rèplica que va suposar la Guerra Civil i l'ocupació de Catalunya per les tropes franquistes. En aquesta anàlisi, Sáez oblida esmentar que el marc històric d'aleshores, amb una Europa marcada per l'ascens dels feixismes i el clima prebèl·lic que culminaria amb la II Guerra Mundial, no té res a veure amb el context de la Unió Europea en l'actualitat, una Unió que es va forjar precisament per posar fi a les lluites intestines a l'Europa occidental, amb governs i estats que no tolerarien l'execució d'una barbàrie per part d'Espanya i que ben aviat hauran de buscar solucions pacífiques i democràtiques als processos de secessió que s'estan plantejant a Escòcia i a Flandes.
Pel que fa a la demanda de Ferran Sáez que exhibim almenys un estudi demoscòpic que reafirmi l'existència d'una majoria independentista, ens podem limitar a recordar les enquestes publicades que ja confirmen com, en el supòsit de la celebració d'un referèndum d'independència a Catalunya, el suport dels partidaris del “sí” seria superior al dels partidaris del “no” (enquesta de la Universitat Oberta de Catalunya de desembre de 2009 i enquesta publicada a La Vanguardia el 18 de juliol de 2010). Aquestes dades assenyalen, com he repetit molts cops, una majoria social molt superior a la que tenien, al principi del procés, qualsevol de les comunitats nacionals que han accedit a la independència en les darreres dècades. Això és així perquè totes les experiències secessionistes assenyalen que la majoria social s'incrementa exponencialment quan es planteja el procés amb un horitzó concret a curt termini, però perquè es materialitzi aquesta reacció hi ha d'haver un estament polític que lideri el moviment de forma clara, precisa i sense ambigüitats.
L'altra cosa, com dic, és que la classe dirigent catalana estigui a l'altura de les circumstàncies. Contra allò que Ferran Sáez imputa al procés de secessió que jo defenso, el que és inconcret, vague i difús són les propostes plantejades per la federació que governa Catalunya, CiU, i pel president de la Generalitat, Artur Mas, per determinar el futur de les relacions amb Espanya. “La transició nacional”, “el dret de decidir”, “el rearmament jurídic” com a resposta a les agressions que està patint el país són d'una vaporositat incomprensible i ineficaç, i així són llegides amb escarni des d'un Madrid dedicat a reforçar l'ofensiva anticatalana i recentralitzadora. Entre els dirigents de CiU, només el President Jordi Pujol, amb l'astúcia que el caracteritza, ha sabut copsar que cal un canvi i una concreció en el llenguatge si es vol frenar la humiliació.
Ha arribat el moment en què allò que porta a la frustració serà mantenir-se en la retòrica vaga sense resultats. Persistir en la no-acció independentista per part de l'actual govern de la Generalitat no farà res més que obrir les portes a l'increment de l'espoliació, a l'ofec econòmic i a l'assimilació cultural. Aquesta setmana CiU té l'oportunitat de fer creïble a Espanya la seva vocació de ruptura si no se satisfan les demandes de dignitat nacional: permetre que es tramiti la proposició de llei de declaració d'independència que Solidaritat Catalana ha dipositat a la mesa del Parlament. Esquivar la qüestió tot al·legant excuses tècniques basades en l'ordre espanyol no farà res més que minar la credibilitat de CiU com a força capaç de respondre a les agressions. La majoria absoluta catalanista que (també) existeix al Parlament està obligada, de forma immediata, a demostrar fermesa per recuperar l'autoestima del país i per impedir que els poders centrals de l'Estat espanyol ens perdin definitivament el respecte.
