Més català i universal
El Macba comença a escriure el relat de l'art català a partir dels anys cinquanta fins a l'actualitat en la nova presentació de la seva col·lecció permanent
El Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) ha afinat el seu punt de vista i ha adoptat una mentalitat més sensible amb la realitat artística catalana en la nova presentació de la seva col·lecció, que avui obre al públic. L'exposició del fons permanent desplega més de 500 obres, ocupa el doble d'espai del que ocupava fins ara i centelleja amb peces d'adquisició recent o que feia anys que eren a la reserva.
El director del museu, Bartomeu Marí, va anunciar ahir l'inici d'una nova etapa que ha de servir per escriure el relat de l'art català a partir dels anys cinquanta i fins a l'actualitat. No serà un únic relat uniforme sinó una successió de microrelats: “No volem imposar la veritat de l'art català amb un únic cànon, sinó fer pul·lular una colla de narracions que tenen sentit”, va explicar Marí, que no està disposat, però, a esquinçar “la perspectiva oberta” amb l'art internacional que tant ha caracteritzat el museu des de la seva fundació. “Si ara ens prenem més seriosament el repte d'explorar què ha sigut la modernitat a casa nostra és per reivindicar la nostra posició pròpia al món”, diu Marí.
Aquest canvi de xip del museu s'ha produït ara i no abans perquè, segons assegura Marí, “la col·lecció havia de madurar”. A més, calia obrir vies de col·laboració amb altres institucions del país per tancar préstecs d'obres molt importants. El Museu Nacional d'Art de Catalunya, el Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya i la Biblioteca Nacional de Catalunya s'han avingut a cedir obres dels seus fons per a la nova presentació de la col·lecció del Macba, i més endavant seran altres institucions les que s'afegiran a aquesta causa comuna.
Perquè el cert és que el Macba té buits per poder explicar bé el recorregut de l'art català. Un exemple: Dalí. Fa uns dies, el director del Macba es va reunir amb el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i li va demanar complicitat per aconseguir algunes obres del geni figuerenc. “Entre aquest any i el que ve tindrem Dalí. El necessitem, sense ell no podem explicar bé ni Dau al Set
ni Antoni Miralda”.
Són justament Dau al Set i les pintures postsurrealistes de Tàpies, Cuixart i Ponç les que donen
la benvinguda a la nova
exposició del fons del Macba, que irradia la tesi que
a Catalunya l'eclosió de
la modernitat es va produir els anys cinquanta, i no a principi de segle.
Marí i el seu equip, amb Antònia Maria Perelló, la responsable de la col·lecció, al capdavant, han desplegat aquesta tesi amb la convicció que a Catalunya el nou rumb de les pràctiques artístiques va ser “indissociable” de l'arquitectura i del disseny fins als anys vuitanta. El Grup R de Josep Antoni Coderch, Antoni de Moragas, Oriol Bohigas i Josep Martorell, en la seva lluita per la
renovació estètica i tècnica de l'arquitectura i el
disseny, va ser paradigmàtic. Com també La Ricarda, la casa familiar del
mecenes Joaquim Gomis, al Prat, que l'arquitecte Antoni Bonet va convertir en un emblema de l'arquitectura racionalista catalana i que durant anys va ser el punt de trobada del món cultural de l'època.
En aquest nou discurs multidisciplinari del Macba en què art, arquitectura i disseny es trenen, no hi falten els grans tòtems del museu, Öyvind Fahlström, Marcel Broodthaers i Richard Hamilton (de qui ha incorporat fa poc cinc obres de gran interès), que van apareixent al llarg del recorregut per marcar les tendències que recollirien els artistes catalans.
El relat del museu segueix i apareixen els artistes que a mitjan dels anys seixanta van rebutjar les dinàmiques expressionistes, Antoni Llena, Josep Ponsatí, Francesc Torres... Un anhel alliberador que a l'arquitecte Ricar-
do Bofill el va portar a li-quidar sense pietat el racionalisme amb la construcció de l'edifici Walden, ja els anys setanta. I l'underground començava a marcar les passes de la
cultura de Barcelona. El Macba reincidirà en l'estètica contracultural dels
setanta en una pròxima exposició monogràfica.
La darrera sala aborda l'ús del cos com a matèria artística. Obres de gran potència de Fina Miralles o Francesc Abad dialoguen amb la creació jove. El
tàndem Bestué/Vives tanca el recorregut amb un vídeo creat el 2010.
Fins al setembre.