La flama d'un poble en moviment

Tot i el gran des­en­cert polític gene­ral que s'enco­mana, l'apa­tia que té la gent sobre els afers públics, la impotència que acu­mu­lem sobre la cor­rupció política, la per­ple­xi­tat amb què veiem els camins dub­to­sos de la justícia i, per aca­bar-ho d'ado­bar, la can­ce­rosa crisi econòmica que patim pro­vo­cada per la insa­do­lla­ble avarícia dels poders que mouen l'eco­no­mia capi­ta­lista i que al remat aca­bem pagant els de sem­pre, la classe tre­ba­lla­dora, l'any 2011 té, entre altres, unes quan­tes efemèrides que els valen­ci­ans hauríem de, si més no, recor­dar, donar a conèixer i cele­brar amb una mínima dig­ni­tat.

Amb dig­ni­tat però també amb orgull i espe­rança. I dic espe­rança perquè els valen­ci­ans en els afers cul­tu­rals i lingüístics sovint ten­dint a veure'ho tot negre. La veri­tat és que motius en tenim de sobra, ja fa massa segles que ens tenen presa la mida, que no tenim la clau de la nos­tra casa i per això, com canta Al Tall, ens fa fum la teu­lada. Però, també és veri­tat que de vega­des ens manca una anàlisi en pers­pec­tiva per cop­sar la mag­ni­tud del què hem estat capaços d'acon­se­guir aquests dar­rers anys.

Enguany farà cent anys de la mort de Teo­dor Llo­rente, un dels gran poe­tes de la Renai­xença; cent anys també del nai­xe­ment del filòleg, his­to­ri­a­dor i escrip­tor Manuel Sanc­his Guar­ner, així com del nar­ra­dor i gramàtic Enric Valor. A més a més farà qua­ranta anys que es creà Acció Cul­tu­ral del País Valencià, una de les enti­tats que més ha tre­ba­llat per la recu­pe­ració de la nos­tra llen­gua i cul­tura. I, per com­ple­tar aques­tes efemèrides rela­ci­o­na­des amb la nos­tra llen­gua, enguany farà vint-i-cinc anys que, orga­nit­za­des per la Fede­ració d'Escola Valen­ci­ana, inin­ter­rom­pu­da­ment s'han cele­brat arreu de les nos­tres comar­ques les Tro­ba­des d'Esco­les Valen­ci­a­nes.

Com veiem, qua­tre efemèrides que, encara que no ho sem­ble, estan estre­ta­ment rela­ci­o­na­des: la de tres escrip­tors i dos enti­tats cíviques que com­par­tei­xen el mateix objec­tiu, la dig­ni­fi­cació i recu­pe­ració de la llen­gua del valen­ci­ans. Però, a més a més, el més impor­tant és que cadas­cun d'ells hi ha poat del tre­ball dels seues ante­ces­sors. Així, els escrip­tors de la Renai­xença com Teo­dor Llo­rente, Cons­tantí Llom­bart, Joan B. Pas­tor Aicart…, encapçala­ren al segle XIX un movi­ment cul­tu­ral que pre­te­nia fer renàixer el català com a llen­gua literària i culta, després de segles de decadència. Sense el tre­ball dels poe­tes i lle­tra­fe­rits renai­xen­tis­tes segu­ra­ment els escrip­tors, lingüistes i his­to­ri­a­dors com Sanc­his Guar­ner, Enric Valor i altres de la seua gene­ració com Car­les Sal­va­dor, Joan Fus­ter i Estellés ho hague­ren tin­gut més difícil. Aquesta gene­ració d'intel·lec­tu­als de la post­guerra, mal­grat el buit i la fos­cor del fran­quisme, no hague­ren de començar de zero.

De la mateixa manera, la cre­ació d'Acció Cul­tu­ral del País Valencià (ACPV) a prin­ci­pis dels any setanta no fou per casu­a­li­tat, sinó pro­ducte del tre­ball d'aquesta dar­rera gene­ració que, mal­grat la cen­sura prac­ti­cada per la dic­ta­dura orga­nit­za­ren cur­sos de valencià com els de Lo Rat Penat que féu Enric Valor, edi­ta­ren tota mena d'estu­dis de lingüística, lite­ra­tura, història, etno­gra­fia i cul­tura popu­lar com ho féu Sanc­his Guar­ner i la majo­ria d'ells par­ti­ci­pa­ren en l'ela­bo­ració de les Nor­mes de Cas­telló. Tota una gene­ració que adobà el camí perquè a prin­ci­pis dels setanta tota una colla d'intel·lec­tu­als fun­dara ACPV, enti­tat que agafà la torxa de les rei­vin­di­ca­ci­ons del valen­ci­a­nisme cul­tu­ral. Gràcies al tre­ball de milers de socis i sim­pa­tit­zants aquesta enti­tat cul­tu­ral i cívica porta enda­vant un ven­tall molt ample d'acti­vi­tats: els fes­ti­vals de Tirant de Rok, la xarxa de repe­ti­dors de TV3 al País Valencià, el Cor­re­llen­gua, els Casals Jaume I arreu de les comar­ques, els cur­sos Car­les Sal­va­dor i un fum d'acti­vi­tats en el Cen­tre Octu­bre de la ciu­tat de València. És, sens dubte, l'orga­nit­zació cul­tu­ral amb més capa­ci­tat de mobi­lit­zació i prova d'això són les mul­ti­tu­dinàries mani­fes­ta­ci­ons que cada any orga­nitza al vol­tant del 25 d'Abril.

I les rei­vin­di­ca­ci­ons d'aquest movi­ment cul­tu­ral, aple­gat com hem dit al vol­tant d'ACPV com a pal de paller, van fer pos­si­ble que una dècada després, l'any 1983, s'apro­vara la Llei d'Ús i Ense­nya­ment del Valencià (LUEV), una llei que va per­me­tre que el valencià entrara com a llen­gua d'ense­nya­ment al nos­tre sis­tema edu­ca­tiu, després d'alguns segles pros­crit. Des de lla­vors que milers i milers de valen­ci­ans i valen­ci­a­nes han pogut estu­diar el valencià i en valencià. Començava tot un movi­ment rei­vin­di­ca­tiu de mes­tres, pares i alum­nes que oxi­genà el nos­tre sis­tema edu­ca­tiu, apor­tant reno­vació pedagògica i fent una escola més arre­la­ment al medi. Tot ple­gat, i recor­dem que una vegada més res és pro­ducte de la casu­a­li­tat sinó del tre­ball ante­rior, donà lloc a la Fede­ració d'Escola Valen­ci­ana. Una altra enti­tat for­mada per un bon gra­pat de Coor­di­na­do­res comar­cals que any rere any, i comarca a comarca, mobi­lit­zen a milers i milers de pares, mes­tres i alum­nes per fer una festa, la Festa de la llen­gua.

Llo­rente, Guar­ner, Valor, ACPV i les Tro­ba­des, qua­tre efemèrides que cal com­me­mo­rar, qua­tre exem­ples de la tos­su­de­ria d'un poble que, mal­grat la medi­o­cri­tat dels seus gover­nants, con­ti­nu­a­dors d'aquells maleïts boti­flers, es nega a per­dre la seua iden­ti­tat i, gene­ració rere gene­ració, atia la flama perquè no s'apa­gue, la flama, com diria Obrint Pas, d'un poble en movi­ment.