El temple dels records

Con­ce­bre una ins­tal·lació específica per a la cape­lla del con­vent dels Àngels, espai que va incor­po­rar el Museu d'Art Con­tem­po­rani de Bar­ce­lona (Macba) el 2006, és tan exci­tant com com­promès per a qual­se­vol artista. Si l'artista que afronta el repte és Pep Duran (Vila­nova i la Geltrú, 1955), escenògraf de geni, l'espec­ta­dor viurà l'experiència amb la mateixa inten­si­tat.

Duran és el ter­cer artista que rep l'encàrrec d'inter­ve­nir a l'antiga església. La ins­tal·lació, un mala­ba­risme que fon els mons de les arts plàsti­ques i les arts escèniques, pivota en dos grans murs que afer­ren un con­junt de for­mes de ceràmica, una mena de bibli­o­teca de “for­mes sense forma, inde­fi­ni­des, sin­te­tit­za­des, pri­migènies”, dis­po­sa­des com un jeroglífic enigmàtic de la memòria. “Són mot­lles del record”, avisa l'artista, que mai havia tre­ba­llat la ceràmica, i que ara ho ha fet amb l'ajut de Toni Cume­lla.

Guiat per la comissària, Chus Martínez, i sotmès a l'arqui­tec­tura i l'atmos­fera del tem­ple –“la cape­lla no et deixa fer el que vols; tu fas el que ella vol”–, Duran s'ha aga­fat el des­a­fi­a­ment com un ritual de pur­gació de les pre­o­cu­pa­ci­ons i fonts docu­men­tals clau de la seva car­rera (Anto­nin Artaud, Tadeusz Kan­tor, William Blake, Hei­ner Müller, Joan Brossa...). De tot aquest magma de savi­esa, n'ha fet un exer­cici de depu­ració radi­cal que bas­cula entre els con­cep­tes de cons­trucció i de des­trucció.

A recer de l'intri­gant títol Una cadena d'esde­ve­ni­ments, la peça cen­tral de la ins­tal·lació és una estela de set metres d'alçària col·locada a l'altar de la cape­lla. El Retaule laic, blanc de blancs, és un monòlit atàvic dipo­si­tari de cre­en­ces i tra­di­ci­ons, i con­trasta amb el segon mur, d'escala humana, de 170 cm d'alçària, en què la ceràmica sem­bla que ha estat envaïda per una plaga de corcs i fongs que l'han tor­tu­rat. Aquesta segona peça, al late­ral de la cape­lla, de títol Peça escrita i que du gra­vat el frag­ment d'un poema de Fran­cisco Fer­rer Lerín, pro­te­geix les ruïnes d'una pos­si­ble civi­lit­zació antiga i, riva­lit­zant amb el pas del temps, lluita per fer per­du­rar els records devas­tats.