Elogi dels primers comtes

Per a molta gent de bona fe, el títol de comte de Bar­ce­lona ha que­dat lli­gat a Joan de Borbó, que en va fer ús lliu­re­ment durant la dic­ta­dura fran­quista. Quan va morir, el com­tat va recaure en l'actual rei borbònic. Però hi hagué un temps en el qual el com­tat de Bar­ce­lona estigué en mans dels for­ja­dors de Cata­lu­nya i no pas dels hereus dinàstics dels qui la pas­sa­ren a sang i foc. No em refe­reixo a la casa d'Àustria reco­ne­guda el 1519, ni als reis de la Corona d'Aragó, nas­cuda el 1137 arran del matri­moni entre Beren­guer Ramon IV i Pero­ne­lla d'Aragó. Podem sub­mer­gir-nos més en les pro­fun­di­tats de la nos­tra història i tro­bar els homes que van viure peri­llo­sa­ment i van ser la lla­vor de la Cata­lu­nya actual.

El pri­mer de tots fou Berà, un noble got que va par­ti­ci­par en la con­questa de Bar­ce­lona l'any 801, fins lla­vors en mans sarraïnes. Com a premi, el rei franc Lluís el Pietós el va nome­nar comte de la ciu­tat, i va inau­gu­rar així la saga com­tal. De Berà en sabem algu­nes coses, com ara que va donar nom a l'arc de Berà i que va inten­tar la cap­tura de Tor­tosa en tres oca­si­ons. A ell el segui­ren una munió de com­tes no here­di­ta­ris i de man­dats efímers. Això fou així fins que arri­bem a Guifré el Pilós. Va ser l'últim comte nome­nat pel rei de França, l'any 878, i el pri­mer que va acon­se­guir dei­xar el com­tat als seus hereus, tot i man­te­nir la fide­li­tat a la monar­quia franca. Història i mite es bar­re­gen en la seva bio­gra­fia. Con­si­de­rat per les cròniques medi­e­vals com el pater patriae de Cata­lu­nya, la tra­dició diu que la seva sang sobre l'escut dau­rat va ser l'ori­gen de la senyera.

Menys lle­gen­dari i més pràctic, per­so­nal­ment em declaro admi­ra­dor del seu nét Miró I, un comte pacífic i empre­ne­dor que va cons­truir dos canals per regar el camp de Bar­ce­lona, un des del Llo­bre­gat i l'altre des del Besòs. A ell devem el rec Com­tal, que feia entrar aigua d'aquest segon riu a la ciu­tat per on ara hi ha el car­rer Rego­mir, nom que pro­ba­ble­ment és una deri­vació de “reg de Miró”.

De tots aquests com­tes pri­me­rencs, el més relle­vant és sens dubte Bor­rell II, germà de l'ante­rior. Tot i que va inten­tar man­te­nir una bona relació amb els musul­mans, el cert és que el cab­dill Al-Man­sur va con­que­rir Bar­ce­lona el 985, d'on es va endur cen­te­nars d'esclaus. Prèvia­ment havia arra­sat el mones­tir de Sant Cugat, on va fer matar l'abat jun­ta­ment amb una dot­zena de mon­jos. L'any 988, can­sat d'espe­rar l'ajut dels francs, el comte va tren­car el vas­sa­llatge amb el rei Hug Capet. En con­seqüència, el com­tat de Bar­ce­lona va esde­ve­nir inde­pen­dent. Per recor­dar aquesta efemèride, el pre­si­dent Jordi Pujol va orga­nit­zar el 1988 una com­me­mo­ració ofi­cial del Mil·lenari de Cata­lu­nya.

La des­trucció de Bar­ce­lona per Al-Man­sur fou reven­jada pel fill de Bor­rell II, el comte Ramon Bor­rell. L'any 1010, apro­fi­tant una de les habi­tu­als llui­tes fra­tri­ci­des entre els musul­mans, va aixe­car un exèrcit de 10.000 homes i va con­que­rir i saque­jar Còrdova. L'empresa no era menor: la ciu­tat era lla­vors una de les més grans del pla­neta amb una població d'uns 400.000 habi­tants, més que tots els que hi havia a tots els com­tats cata­lans. El botí fou tal que mul­ti­plicà la massa monetària que cir­cu­lava a Cata­lu­nya i va fer pos­si­ble que Ramon Bor­rell fos el pri­mer gover­nant català que va encu­nyar moneda pròpia, fet que cons­tituïa la garan­tia de la inde­pendència. Fa mil anys exac­tes, doncs, els nos­tres gover­nants ja sabien que sense poder finan­cer no hi ha sobi­ra­nia.