Per què cal la independència?

Quan reme­nem en el cabàs de les raons per defen­sar la neces­si­tat de la inde­pendència de Cata­lu­nya sem­pre tenim tendència a esti­rar en pri­mer lloc que si l'espoli fis­cal, que si l'ofen­siva del TC, que si els atacs con­tra la llen­gua, que si l'opressió cul­tu­ral, que si naps, que si cols, que si xiri­vies. El cabàs és força ple, com bé sabem. Cla­fert de greu­ges. Curull de motius de pes. Però si a la metàfora del cabàs hi afe­gim una balança, tot aquest mate­rial posat en un dels pla­tets resulta insu­fi­ci­ent per con­tra­res­tar l'estre­bada d'un argu­ment que s'imposa com a pri­o­ri­tari per acon­se­guir com més aviat millor la sobi­ra­nia total: si fóssim inde­pen­dents ens podríem estal­viar el tràngol de supor­tar els par­tits inde­pen­den­tis­tes.

L'espec­ta­cle és cada cop més gro­tesc. Vejam qui la diu més grossa. A veure qui la fa més de l'alçada d'un cam­pa­nar. A la depri­mida Esquerra, men­tre Puig­cercós està fes­te­jant dis­cre­ta­ment amb CiU per inten­tar situar-se nova­ment sota el focus i, de retruc, sal­var alguna de les men­ja­do­res de l'entorn repu­blicà, a la secció local de Bar­ce­lona li estan mun­tant el pacte del Dues Por­tes, que no és pas cap res­tau­rant sinó el fes­teig de Porta-bella i La-porta. Una situ­ació que escros­tona Soli­da­ri­tat de tal manera que la mitja dot­zena de sigles que hi orbi­ten actu­al­ment, conei­xent la capa­ci­tat d'exci­tació centrípeta del per­so­nal que s'hi con­grega, d'aquí a no res podrien esde­ve­nir una abe­ce­dari sen­cer que dei­xa­ria parat fins i tot el cul d'en Jau­met. Arri­bats a aquest punt, ben­vol­guts com­pa­tri­o­tes, neces­si­tem més que mai la inde­pendència. L'única via pos­si­ble per estal­viar-nos aquest esper­pent.