On ens porta CiU?

L'abs­tenció del PSC va faci­li­tar la inves­ti­dura del pre­si­dent Mas, acom­pa­nyada d'uns pri­mers acords par­la­men­ta­ris CiU-PSC. Es trac­tava d'un acte de bona volun­tat del PSC envers CiU, d'una mani­fes­tació de dis­po­ni­bi­li­tat per a la col·labo­ració entre govern i opo­sició, en el grau en què es fa impres­cin­di­ble en moments difícils com els actu­als (crisi econòmica i crisi del pacte de les Espa­nyes).

La res­posta de CiU no es faria espe­rar i seria bru­tal. Sob­ta­da­ment, empre­nia una duríssima política de reta­lla­des econòmiques a tort i a dret, sense cap diàleg ni acord pre­vis, sense l'anunci de cap cri­teri ni de cap pri­o­ri­tat, de cap modu­lació pro­gramàtica. Cosa que duia ine­vi­ta­ble­ment a pen­sar que o bé el govern no sabia el que es feia o bé –cosa molt més pro­ba­ble– ho sabia i pre­fe­ria dei­xar-ho en la penom­bra, pot­ser per evi­tar el des­gast que li com­por­ta­ria fer-ho saber. Tot sem­blava indi­car que CiU s'havia llançat, de manera subreptícia, a una política de fets con­su­mats al ser­vei del més pur doc­tri­na­risme con­ser­va­dor. Quin sen­tit pre­nien si no una sèrie de fets: el nome­na­ment de l'excap de la patro­nal sanitària com a con­se­ller de Sani­tat; les duríssi­mes reta­lla­des sanitàries i edu­ca­ti­ves, fins a rever­tir alguns dels avenços asso­lits pel govern ante­rior; la inter­rupció i la greu recu­lada en el procés d'igua­lació amb Europa dels recur­sos des­ti­nats a la cul­tura i a la llen­gua (meres ban­de­res de con­veniència?)... Tot això acom­pa­nyat de l'ale­gre anunci, per a abans de maig, de la sus­pensió de l'impost de suc­ces­si­ons.

Una con­ca­te­nació de fets que, cer­ta­ment, ense­nyava el llautó. Per això, calia res­sus­ci­tar l'eficaç ana­tema con­tra l'opo­sició, fer del PSC el boc expi­a­tori de tots els mals. I va començar la murga: “El cul­pa­ble de les reta­lla­des és el govern tri­par­tit, que va ser una dis­bauxa”, “La caixa està buida”, “No es podran pagar els sous dels fun­ci­o­na­ris a finals de mes”... I va con­ti­nuar amb la farsa dels números. El PSC hi va res­pon­dre, de manera pun­tual i docu­men­tada, de la mà d'Antoni Cas­tells: des­men­tia argúcies comp­ta­bles, feia notar errors i fixava els comp­tes pre­ci­sos. També rei­te­rava el suport del PSC al govern de CiU en l'exigència dels com­pro­mi­sos econòmics de l'Estat, tant dels esta­tu­ta­ris com dels adqui­rits pel govern de Zapa­tero. El con­se­ller Mas-Colell, per a qui volia notar-ho, s'eri­gia en hono­ra­ble excepció, afir­mant que “les finan­ces de la Gene­ra­li­tat no es poden estar dis­cu­tint a la plaça pública” i que això de “la caixa buida” no tenia cap mena de sen­tit.

L'ofen­siva con­tra el PSC, d'altra banda, era con­gru­ent amb la decisió del govern de CiU de no nego­ciar amb el govern de l'Estat fins l'endemà de les elec­ci­ons legis­la­ti­ves del 2012, quan hi haurà el PP al govern de Madrid (si ens hem de creure les enques­tes). Un amic con­ver­gent em deia: “És que la solució de la relació entre Cata­lu­nya i Espa­nya cal pac­tar-la amb el PP perquè fun­ci­oni, de la mateixa manera que els ajus­ta­ments econòmics i soci­als cal pac­tar-los amb el PSOE”. En teo­ria, està ben vist, però algú ho creu pos­si­ble amb el PP actual? Jo con­ti­nuo en el dis­curs del pre­si­dent Mon­ti­lla, el mateix a casa que cap a Espa­nya: o s'assu­meix un model fede­ral plu­ri­na­ci­o­nal de l'Estat o s'està ali­men­tant la deriva inde­pen­den­tista, soci­al­ment incerta i arris­cada. No m'ima­gino un diàleg en aquests ter­mes entre CiU i el PP, més aviat m'ima­gino la clàssica nego­ci­ació cir­cums­tan­cial sense pro­jecte, en el pantà de les res­pec­ti­ves con­veniències i de les medi­a­ci­ons pròpies dels agents pro-busi­ness. Que trist si tot ple­gat acaba en això. Tanta efer­vescència inde­pen­den­tista, tant de referèndum... Tant vene­dor de safrà!