El català, els infants i els joves

El català, com a llengua principal dels joves de 15 a 34 anys, havia baixat del 43% (2007) al 25% (2022). Ens ho deia, el 2023, l’Enquesta de la Joventut de Catalunya (Departament de Drets Socials de la Generalitat). Per què?

En primer lloc, cal remarcar que aquestes xifres, en part, són un efecte merament aritmètic de la incorporació de la gran onada immigratòria de primers del segle XXI: l’augment del total de població produït per aquesta causa fa baixar el percentatge dels joves en qüestió, no en canvi el seu nombre en termes absoluts. Són altres els factors que comporten descensos reals o, com a mínim, estancaments preocupants, particularment la insuficiència de les polítiques seguides i els efectes no desitjats de les dinàmiques generals.

Ha estat determinant l’increment exponencial de les pantalles, no tan sols dels canals televisius, sinó de la infinitat que ens n’ofereix la xarxa, amb accés lliure a tota mena de continguts, a totes les hores del dia i de la nit, amb una incidència colossal en les edats crítiques de socialització de la llengua. És a dir, durant la infantesa, en el procés d’aprenentatge de la llengua o llengües inicials de la persona, en el context familiar i escolar; i durant l’adolescència i la joventut, en el procés d’assentament de la capacitat expressiva i col·loquial, lligada a la identitat i l’estètica generacional (amb els consegüents argots), en el context de la colla i dels ambients de relació.

Cal convenir que, en tots dos terrenys, durant molts anys, hem patit un greu dèficit acumulat, fruit potser d’haver-nos adormit en els llorers del model escolar i de l’oficialitat institucional. I fruit també d’un mal endèmic: la utilització política de la llengua a efectes merament simbòlics, acompanyada de la manca d’una actuació de fons, seriosa i continuada, capil·lar, concertada a nivell local, amb els recursos econòmics deguts; i de la carència d’un laboratori prospectiu i experimental, lluny del soroll, previsor, capaç d’avançar-se en els diagnòstics i les receptes.

I és que els infants de Bola de drac, un producte que va ser un èxit per a la socialització de la llengua entre els infants, ja tenen entre trenta i quaranta anys. Cap equivalent entretant. Cap estratègia sistemàtica de doblatge i producció de continguts per a infants i per a joves, mentre feien el ple, a la proliferació de pantalles, les llengües d’abast global (anglès i castellà) i el català en quedava relegat sense ni tan sols un mal repositori que ordenés i fornís els recursos existents.

Tot just en els darrers temps, la creació del 3Cat i l’acceleració del doblatge per a infants i per a joves ofereixen un nivell i un ritme més ambiciosos. Sempre hem reivindicat la producció enfront del doblatge, cosa fonamental en termes de política cultural i cinematogràfica, però inadequada en termes de política lingüística. En aquest camp, no hi ha temps a perdre: cal doblar tot allò que, en el món, té una recepció d’èxit entre els infants i entre els joves (amb les excepcions que altres criteris qualitatius aconsellin), perquè aquest potencial d’èxit és el recurs que ens cal en favor de la socialització del català.

D’altra banda, hi ha encara un altre factor important que ha treballat en detriment del català: la polarització política, la ruptura de consensos bàsics, la unilateralitat. És el brou de cultiu de la pesta etnicista, que prolifera de seguida entre els energúmens de banda i banda: “¡A por ellos!”, bramulaven des d’allà. “Boti, boti, boti! espanyol el qui no boti!” i “Puta Espanya!”, bramulaven des d’aquí. El primer bramul minava greument la imatge d’Espanya a Catalunya. Mentre que els segons bramuls negaven una part de la identitat personal de la meitat de la ciutadania catalana (51,2% del CEO del 2022), la que transporta una identitat marcadament dual, amb una important dosi d’identitat espanyola (d’arrel geogràfica o familiar).

Un amic del Baix Llobregat, que sempre havia parlat en català amb els fills, mentre la seva dona, andalusa, ho feia en castellà, m’explicava com, arran de les derives etnicistes, els fills li responien en castellà, en una reacció defensiva per compte de la seva meitat espanyola, que sentien reiteradament denigrada en català. Es resistien a un “patriotisme català” que comportés la seva automutilació. Un patriotisme de pega, perquè l’identitarisme excloent és l’antítesi del patriotisme, és allò que desfà la nació i encongeix la llengua.