Defensa, seguretat i sobirania

ACa­ta­lu­nya i al con­junt dels Països Cata­lans no tenim malau­ra­da­ment polítiques d'estat, i menys encara en matèria inter­na­ci­o­nal, de defensa i segu­re­tat. I pit­jor: ni ens ho plan­te­gem, com a màxim par­lem de mos­sos i poli­cies locals… Això sí, tenim més ini­ci­a­ti­ves, cen­tres i fun­da­ci­ons per la pau per quilòmetre qua­drat que cap altra nació o estat del món. Signe inequívoc de la nos­tra impotència política, tot i els evi­dents aspec­tes posi­tius que aques­tes ini­ci­a­ti­ves repre­sen­ten. Tot i que fa més de trenta anys que gau­dim d'un govern i un par­la­ment propi, no dis­po­sem d'eines, equips d'anàlisi i evo­lució dels ris­cos als quals es pot haver d'enfron­tar la nos­tra nació ni ens hem plan­te­jat dotar-nos-en. Tot ple­gat pro­voca que siguem ja molts els que pen­sem que no és seriós par­lar de sobi­ra­nia o d'inde­pendència. I menys encara quan diem que volem un estat propi. Hi ha algú que real­ment s'ho pren­gui seri­o­sa­ment?

Per sen­si­bi­lit­zar la nos­tra classe política, el món uni­ver­si­tari, la soci­e­tat civil i la ciu­ta­da­nia en gene­ral vàrem crear el CEEC (Cen­tre d'Estu­dis Estratègics de Cata­lu­nya), que és l'única enti­tat naci­o­nal­ment cata­lana que estu­dia i pla­ni­fica les res­pos­tes a tots els ris­cos a què s'enfronta la nos­tra nació en el camp de la segu­re­tat, la defensa i la pro­tecció civil, i que vol­dria donar suport a una estratègia inter­na­ci­o­nal per fer visi­ble la nos­tra nació al món. Aquesta tasca es fa sense cap suport ins­ti­tu­ci­o­nal, fun­ci­o­nant sense cap afany cre­matístic i només gràcies a la vocació i l'empenta de dese­nes d'ana­lis­tes, peri­o­dis­tes, uni­ver­si­ta­ris, poli­cies, bom­bers... Últi­ma­ment, hem publi­cat el docu­ment CEEC 3, amb data del 25 de novem­bre de 2010, amb el títol Docu­ment de base del model poli­cial català, i el docu­ment 4, amb data del 21 de març de 2011, Docu­ment sobre bom­bers a Cata­lu­nya: un debat franc per a un futur obert. Són aquests dos tre­balls la prova de l'acti­tud posi­tiva i cons­truc­tiva del CEEC de cara a bas­tir en matèria de segu­re­tat i defensa el nos­tre país.

El nos­tre acom­ple­xa­ment envers l'estat i el naci­o­na­lisme espa­nyol ens ha por­tat, sovint, a fets de gran anor­ma­li­tat. Un dels exem­ples és que a cap de les dotze uni­ver­si­tats cata­la­nes no hi ha un depar­ta­ment o càtedra de defensa i segu­re­tat. L'única excepció la tro­bem a l'Escola de Pre­venció i Segu­re­tat Inte­gral de la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona, impul­sada pel catedràtic Manuel Ballbé, pio­ner en les qüesti­ons de segu­re­tat i defensa del nos­tre país, i que fun­ci­ona, en certa manera, al marge del món uni­ver­si­tari. Pro­ducte d'aquesta manca de for­mació el CEEC detecta, dia a dia, tota mena d'anàlisis d'estratègia i mili­tars plens d'equi­vo­ca­ci­ons i ine­xac­ti­tuds als nos­tres mit­jans de comu­ni­cació. Que no són cap altra cosa que el resul­tat de la manca de pro­fes­si­o­nals experts en aques­tes temàtiques. I els que hi ha tenen una men­ta­li­tat i una for­mació total­ment ali­e­nes a la nos­tra rea­li­tat naci­o­nal i amb una acom­ple­xada visió espa­nyola o inter­na­ci­o­na­lista...

Cata­lu­nya, doncs, és una nació en la qual cada dia més ciu­ta­dans es mani­fes­ten a favor de la seva sobi­ra­nia i la seva inde­pendència. Però, no obs­tant, la majo­ria no són cons­ci­ents que no tenim eines d'estat. I, en canvi, el que sí que tenim és un estat a la con­tra que uti­litza totes les seves eines i recur­sos per impe­dir un pro­jecte naci­o­nal català. És impres­cin­di­ble, doncs, crear infra­es­truc­tu­res al ser­vei de les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons, que estudiïn des d'una pers­pec­tiva i rea­li­tat cata­lana, i dins del marc euro­peu, quins són els ris­cos i les estratègies que ame­na­cen o afa­vo­rei­xen la nos­tra nació. No es pot seguir amb la política de la innocència, del lliri a la mà, o de fer el joc als interes­sos dels pode­ro­sos que tenen el seu gran negoci en l'statu quo de Cata­lu­nya dins d'Espa­nya..

Cata­lu­nya va dir no a l'OTAN, va defen­sar la revo­lució cubana i la nica­ragüenca. Va dir no a la guerra de l'Iraq i això denota una consciència col·lec­tiva i capa­ci­tat de lluita posi­tiva. Cal, però, redi­men­si­o­nar i redi­ri­gir cap a la defensa del país tota aquesta força i empenta. No podem callar davant de fets com: l'opressió del règim del Mar­roc que esclafa el Front Poli­sa­rio al Sàhara Occi­den­tal, les tor­tu­res, matan­ces i assas­si­nats come­sos per Rússia a Txetxènia o, més a prop encara, el gran silenci de la nos­tra soci­e­tat quan s'atempta con­tra les lli­ber­tats, es mal­tracta i es tor­tura a Euskadi. Ara ens hem sorprès perquè no sabíem què volia dir pre­veure ris­cos, tenir infor­mació, quan ha començat aquest tsu­nami de lli­ber­tat als països àrabs. Cata­lu­nya té pre­vista alguna estratègia política en relació amb el que està pas­sant, tenint en compte que de tot l'Estat espa­nyol som la nació que té més immi­gració de pro­cedència musul­mana? Què farem quan tin­guem un pro­blema energètic seriós si, per exem­ple, Algèria entra en la mateixa dinàmica que la resta de països àrabs?

Els estats Units, França i el Regne Unit, amb alguns ajuts pun­tu­als i, això sí, amb el suport del Con­sell de Segu­re­tat de les Naci­ons Uni­des, han inter­vin­gut a Líbia con­tra el coro­nel Gad­dafi. Però no hem estat capaços que això es faci sota l'aus­pici de l'OTAN o de la Unió Euro­pea. I ningú no sap ben bé què pot pas­sar quan, real­ment, no hi ha cap volun­tat d'inter­venció mili­tar ter­res­tre.

Cal dir que, fins ara, els nos­tres repre­sen­tants polítics han tin­gut una trista i grisa par­ti­ci­pació en les comis­si­ons de defensa i segu­re­tat del Congrés de Dipu­tats i el Senat i mai han dut a terme una política cata­lana en aquesta matèria. El que sí que hi ha hagut han estat cata­lans que no han actuat com a tals i que fins i tot han inten­tat fer-se per­do­nar la seva cata­la­ni­tat, tot endu­rint la seva espa­nyo­li­tat, pel que pogues­sin dir. És el cas de Narcís Serra o de Carme Chacón. Els cata­lans, per no tro­bar-nos amb fets con­su­mats i evi­tar que només ens quedi fer un clam acom­ple­xat per “la pau”, cal que can­viem de xip, i ens ado­nem, com ja hem fet amb la cons­ti­tució de la poli­cia pròpia, que no hi ha poder polític si no va acom­pa­nyat de poder coer­ci­tiu. Fins i tot l'exem­ple de Costa Rica, que uti­lit­za­ven tots els utòpics paci­fis­tes, pel fet de ser un estat sense exèrcit, ja no és vàlid, ja que aquest estat es plan­teja tenir-ne un de les dimen­si­ons que pugui i, sobre­tot, tenir una política de defensa i segu­re­tat. Els pobles que no en tenen sem­pre seran der­ro­tats. A l'hora de deci­dir la inter­venció mili­tar a Líbia no ha que­dat clar ni qui mana ni qui la lidera. I Europa, que sols ha estat capaç de posar-se d'acord per fer una moneda comuna, ha demos­trat de nou que con­ti­nua només sent una unió d'estats. I si no tens un estat no ets res, ets invi­si­ble.