D'un combat perdut contra una francesa d'Albí

Si el dia hagués estat més gris hau­ria cami­nat més de pressa i, arri­bat al Por­tal de l'Àngel, no hau­ria fet una lleu mar­rada per veure de què ana­ven aque­lles para­des. El sol, però, va inci­tar-me a apro­par-me d'aque­lla mitja dot­zena d'estands que van­ta­ven als bar­ce­lo­nins l'excel·lència d'alguns ter­ri­to­ris occi­tans, evi­dent­ment pre­sen­tats com a fran­ce­sos. I amb una reto­lació per­fec­ta­ment bilingüe: francès i espa­nyol. Com si fos un ins­pec­tor de la Poli­cia Lingüística de la Gene­ra­li­tat (a l'existència de la qual sem­blen creure alguns mit­jans de comu­ni­cació fran­ce­sos) miro la docu­men­tació de cada parada i, a cadas­cuna, amb un som­riure franc, pre­gunto, en català, si tenen res escrit en català. Amb accent francès i som­riure igual­ment franc em res­po­nen, en espa­nyol, que no. Fins que arribo a la parada d'Albí, una ciu­tat no només noble i bella sinó ager­ma­nada amb Girona, per la qual cosa, penso, s'hau­ran mos­trat més cla­ri­vi­dents que els altres.

Efec­ti­va­ment, la senyora som­ri­ent que m'atén em res­pon, en espa­nyol: «És clar que sí!», i for­fo­llant una mica sota el tau­lell, n'extreu un fas­ci­cle escrit en la llen­gua de Toni Soler (dic Toni Soler i no Ramon Llull o Jacint Ver­da­guer perquè la con­versa que segueix, rigo­ro­sa­ment autèntica, té, crec, un toc polo­nesc). Abans de dir res veri­fico d'un cop d'ull que, damunt de la taula, només hi consta docu­men­tació en espa­nyol. Lla­vors, per evi­tar inter­ferències, deci­deixo pas­sar al francès, i la con­versa és la següent. Jo: «Però... per què ama­gueu la versió cata­lana?» Ella: «Oh, no l'ama­guem, la donem quan ens la dema­nen!» Jo: «Però és estrany que la tin­gueu aquí sota, que us fa por d'ense­nyar-la?» Ella: «No, i ara! Però no tot­hom vol docu­men­tació en català». Jo: «És clar que no, però alguns, sí... I no tot­hom la vol en espa­nyol....» Ella: «Sí, però aquí som a Espa­nya pri­mer i, després, a Cata­lu­nya...» Jo: «Bé, això és una opinió, i jo sóc de l'opinió contrària, però amb opi­ni­ons no avançarem. A Cata­lu­nya hi ha dues llengües ofi­ci­als i, per tant, seria nor­mal que exposéssiu les dues llengües. A més, si el vos­tre objec­tiu és d'atreure turis­tes, em sem­bla­ria intel·ligent atreure'ls amb la llen­gua que volen ells, i no amb la que vós pre­fe­riu...» Aquí el meu som­riure franc comença a con­ver­tir-se en som­riure forçat, però abans de cedir-li la paraula encara afe­geixo: «Molts cata­lans són sen­si­bles al res­pecte cap a la seva llen­gua i és una manera d'interes­sar-los...» I ella res­pon: «Sí, ho sé, Albí està ager­ma­nada amb Girona, per tant ja podeu pen­sar que els conei­xem, els cata­lans...» Jo: «Doncs, jus­ta­ment, per això mateix...» Ella: «Escol­teu, Albí ha estat ins­crit al Patri­moni de la Huma­ni­tat de la Unesco, lla­vors enten­dreu que no podem tenir docu­men­tació en català...» Jo: res. Ja no dic res. Una ombra blanca, espessa, humida, s'ha apo­de­rat del meu cer­vell i ja no puc dir res. Som­ric de nou, d'un som­riure somort, i sense ni ado­nar-me ben bé, me'n vaig...

Conec bé els fran­ce­sos, en tinc arreu al vol­tant meu, al meu poble, a Per­pinyà, sé quin és el pen­sa­ment majo­ri­tari francès en el tema iden­ti­tari i lingüístic, sé com s'arti­cula la ide­o­lo­gia domi­nant fran­cesa que defensa que el món ani­ria millor si cada país fos un bloc de for­migó mono­lingüe. Ho sé, ho com­bato com puc tot i sabent que el com­bat és va, però, a vega­des, així, ines­pe­ra­da­ment, quan etzi­ben argu­ments amb una força de con­vicció pro­por­ci­o­nal a la seva vacuïtat, em declaro, momentània­ment, fora de ser­vei.